Amigues

Teníem poc més de vint anys i treballàvem les tres en la redacció d’un diari, cadascuna en la seva secció. Ens vam fer amigues de seguida. La Vicky i jo ja ho érem, ens coneixíem d’abans. I amb la Jenny ens va costar poc encaixar, crec que gens.

Els horaris no sempre coincidien, però ens ho fèiem venir bé, de manera natural, per veure’ns i petar la xerrada. No hi havia Whatsapp, ni mòbil, així que només en directe o a través del telèfon (llavors només era el telèfon) de casa o de la feina podíem quedar.

Acostumaven a venir a casa meva, perquè era l’única que vivia sola, i em costa poc recordar-nos riure i dir-les de l’alçada d’un campanar mentre menjàvem patates i bevíem cervesa.

Una tarda, la Jenny ens va dir que era lesbiana. Enganyaria si digués que les coses no van canviar. Sí que van fer-ho. No sé si vam ser de les primeres o de les tretzenes a sentir les seves paraules, però m’alegro que ho fes, que fos valenta.

Va començar a freqüentar locals d’ambient, i a tenir altres amigues. Alguna vegada anàvem amb ella, perquè tenia ganes que coneguéssim les noves persones de la seva vida. Continuàvem quedant, però menys, perquè el temps no es multiplica, i totes tres havíem encetat projectes nous. Algun vespre esgarrapàvem hores i son per anar al Marsella o al London a fer un beure, i rèiem. Si algun record tinc de la Jenny és sempre d’alegria.

A poc a poc el temps es va fer més resta que suma. Un dia, casualment, vaig veure el seu nom i la vaig trucar a la feina. Acabava de publicar Más que amigas, un llibre d’autoajuda per a dones que se senten o s’han sentit atretes per altres dones. Està escrit en un estil molt Jenny, fresc i honest, sense embolcalls i sense caure en els tòpics justament perquè s’hi fica ben endins. Vam petar la xerrada una bona estona per telèfon, i ens vam prometre que ens veuríem. No vam fer-ho, i després va ser massa tard. La Jenny va morir el 2005, amb 37 anys. Aquests dies, llegeixo de nou Más que amigas, perquè vull viure aquells moments, quan la Vicky, la Jenny i jo (que mai vaig tenir ni suportar diminutius) rèiem a casa meva, mentre menjàvem patates i bevíem cervesa. Entre les línies, recupero la frescor i les ganes de vida d’una persona especial que vaig tenir el goig de conèixer. I amb la frescor, d’alguna manera atrapo en un somriure la meva amiga Vicky, que ha mort fa pocs dies, als 52 anys. M’han deixat sola. El primer, o el segon, que vaig fer quan vaig saber que la Vicky havia marxat va ser programar cites amb altres amigues. No vull que el temps deixi de multiplicar-se, no vull que passin els dies, que la feina, que les obligacions, que el cansament, s’esmunyin de nou com obstacles per gaudir d’estones amb les persones que estimo.