Lectures d'estiu (4)

És el veí, no hi ha dubte. No ha creuat amb ell més que alguns bon dia i altres bona nit, però en reconeix l’aroma cítrica i lleugerament afustada, definitivament cara. Potser també en podria reconèixer l’aura, el camp magnètic que l’envolta, sobretot si cregués en aquest tipus de coses.

Segur que seria una bona ocasió per a una conversa distesa que acabés en un cafè, ara que fa calor, que és estiu i això és un conte. Res tan predictible com un flirteig quan tota cuca viu, i es debilita com les fulles al setembre.

Això, però, no és una cita a cegues, és una entrevista de feina. No ben bé de feina, però sí, diguem-ne relacionada. És una entrevista de negocis. Exacte. Són negocis. I les distensions, els cafès, els perfums i les aures no s’adiuen amb els negocis.

Definitivament, no. A més, ja té experiència amb els que trepitgen ràpid, amb gambades llargues i fermes, els braços en harmonia i els moviments com si es distribuïssin de manera igual per tot el cos.

Al contrari que les solterones de Balzac, que caminen d’una sola peça, com si volguessin soldar les articulacions. No sap a què ve ara Balzac, ni l’intent de recordar com era allò del caminar correctament: recte, sense rigideses, les cames orientades en una mateixa línia, sense inclinar-se ni a la dreta ni a l’esquerra de l’eix, que el cos participi del moviment general de manera imperceptible, amb un balanceig lleuger que destrueixi, amb una oscil·lació regular, el pensament secret de la vida.

I si el veí tenia un secret? I si també havia llegit Balzac i havia après a amagar-lo?Ens coneixem? La pregunta la torna al món dels vius. Esperava que només haguessin passat alguns segons des que el veí havia entrat per la porta, perquè d’altra manera hauria fet un ridícul espantós, i això, al final, és una entrevista de negocis.I el flux? Ara no hi havia temps per res més que no fos recompondre’s, i la millor manera era prendre la iniciativa de la conversa.

Montserrat Garcia. Allarga la mà per encaixar-la mentre fa un somriure de soc una persona afable i em sento confiada.

Alhora se li ocorre que podria tenir un nom amb més personalitat tipus Gueraula de Codines, Cecília de Comenge o Elisenda de Sant Climent, que potser no l’hagués ajudat a l’escola a la primeria, però hauria après a diferenciar-se de la resta del món. Amb un nom i cognom tan comuns és ben difícil sentir-se única i singular.Marc Rodríguez.

L’encaixada és ràpida i sense floritures. Sort que no es diu Ramon Llull, Berenguer Dalmau o Guifré Borrell, i poden compartir l’univers de noms i cognoms que podria portar qualsevol altra persona en l’edifici de formigó i vidre on són ara mateix.Accepta la invitació a sortir de la sala i a seguir-lo fins a un indret desconegut on podrà presentar el pla que porta a la bossa.