Trets que han fet història

Entre 1957 i 1958, una parella, ell de 19 anys i ella de 14, van anar matant gent per Nebraska i Wyoming. Les víctimes: l’empleat d’una gasolinera, la mare, el padrastre i la germanastra d’ella, de dos anys. Dies més tard, van matar a trets un amic de la família, de 73 anys, i una jove parella que els volien portar en cotxe. En un altre poble, van assassinar un matrimoni i la serventa i, en la fugida, van disparar al cap d’un home que dormia dins el cotxe. Detinguts quan fugien, ell va morir el 1959 fregit a la cadira elèctrica, i ella va quedar lliure el 1976. Aquesta truculenta realitat va ser filmada per Oliver Stone el 1994 a Assassins nats (Natural Born Killers).

A l’octubre de 2002 a les autovies entre Washington DC, Maryland i Virgínia, un franctirador, ajudat per un còmplice menor d’edat, va disparar a conductors dels serveis de l’autovia (gasolineres, etc.). Conegut com “Beltway sniper attacks” (“atacs del franctirador del cinturó d’autovies”), van morir deu persones. De l’assassí només se sabia que usava un fusell de llarga distància amb mira telescòpica i que, de vegades, deixava al terra d’on havia estat estacionat el vehicle una carta de la Mort del tarot on escrivia “Digueu-me Déu”. Quan els van detenir, la policia va localitzar un forat fet damunt la matrícula posterior del cotxe. L’assassí, afroamericà islamitzat que s’havia canviat el nom a l’àrab, es col·locava dins el maleter i treia el canó pel forat. Així passava desapercebut. Acusats d’haver matat set persones més en atracaments entre febrer i setembre, els agents també van descobrir un fet rocambolesc: el vehicle l’havia comprat a la mateixa policia, que l’usava de paisà.

La unió perfecta entre crim i tenebres va tenir lloc a Amityville (Nova York), en una plàcida casa amb embarcador a la badia inclòs. El novembre de 1974 el fill gran, de 23 anys, segons ell posseït pel dimoni, va disparar de matinada amb un fusell contra la família, que dormia. Van morir els pares i els quatre germans, de 9 a 18 anys. Un any més tard, una altra família va comprar la casa i hi van passar fets estranys. Un capellà exorcista la va beneir mentre s’escoltava una veu ultramundana, per les parets regalimava un fang verdós i va aparèixer l’espectre d’un jove. Espantats, al cap d’un mes van abandonar la casa. Encara que tot era mentida, la casa es va convertir en un centre de pelegrinatge de gent àvida de fenòmens criminals i paranormals. El 1979 va estrenar-se la primera pel·lícula sobre el tema, Terror a Amityville, i la novena, Amityville, el despertar, data de 2017.

L'enigma belga

Entre 1982 i 1985, fins a 28 persones van morir a Bèlgica en atracaments a botigues i locals de la regió de Brabant. Entre els morts de la “matança de Brabant” hi havia treballadors i clients, adults i petits, i un policia. El grup d’assassins el formaven, principalment, el Gegant, el líder; l’Assassí, qui disparava més; i el Vell, el conductor, quasi sempre d’un Volkswagen preparat que després cremaven. De vegades s’enduien ben poca cosa però mataven gratuïtament. Com amb els 85 morts de l’estació de Bolonya el 1980, es creu que darrere hi havia una conxorxa dels serveis secrets per espantar la població i implantar l’Operació Gladio, una xarxa oculta europea d’espies armats per afrontar una invasió soviètica. Qui esbrini aquests dos misteris podrà escriure un llibre fenomenal.

Destronar l'emperador

Els fans dels grups de música poden arribar molt lluny si es veuen traïts. És el que va fer un seguidor del grup Pantera, creadors del groove metal. L’any 2003 els dos germans líders de la banda en van fundar una altra, Damageplan. El 8 de desembre de 2004 tocaven en un local de Columbus (Ohio). Un fan dels antics Pantera culpa de la dissolució del grup un dels germans, Dimebag Darrell Abbott, un respectat guitarrista. El seguidor va saltar per una paret del local, va pujar a l’escenari i amb una pistola va ferir uns tècnics i va disparar mortalment contra Darrell. El públic creia que formava part de l’espectacle, fins que espectadors i tècnics van intentar aturar l’homicida mentre canviava de carregador, però el coratge d’enfrontar-se a un exmarine assassí li va costar la vida a un noi del públic i a dos tècnics més. Com als millors guions, va arribar l’heroi, un policia que va treure del cotxe patrulla una escopeta i va disparar al cap del marine que, amb un ostatge agafat, tornava a disparar.

Si manes un país potser no t’has de refiar dels teus guardaespatlles. Indira Gandhi va morir el 1984 cosida a trets per la metralladora del guardaespatlles i, el 1981, l’egipci Anwar Sadat, per granades de mà i trets de metralladores en una desfilada militar. A la reialesa, però, el normal és que et mati la pròpia família. Un exemple recent, al Nepal. L’1 de juny de 2001, la família reial i parents dinaven a palau. El príncep hereu, de 29 anys, molest per una disputa matrimonial, tenia un pla. Havia amagat una escopeta, una pistola i una metralladora i, durant l’àpat, es va carregar bona part dels comensals. Pel saló es va escampar la sang reial que brollava de deu cossos foradats per les bales. Tota l’estirp monàrquica eliminada: rei, reina, germanes, tiets i tietes. L’assassí, que es va intentar suïcidar, va sobreviure uns dies, durant els quals va ser rei del Nepal. El magnicidi múltiple tindrà conseqüències: per extinció de candidats de la reialesa degut a l’escabetxada, el Nepal es converteix en república. De vegades, la realitat supera la ficció.

El millor epitafi de ficció Tota una ciutat de novel·la negra. Al sud d’Arizona trobem Tombstone (làpida, en anglès), “la ciutat massa dura per morir” on va tenir lloc el duel més famós de l’Oest, l’OK Corral. El 26 d’octubre del 1881 els germans Tom i Frank McLaury i Bill Clanton queien fulminats davant tres marshall, els germans Virgil, Morgan i Wyatt Earp, i Doc Holliday. L’esquela sortiria al diari local Tombstone Epitaph (L’epitafi de la làpida). En revenja, un mes després van matar Morgan Earp, i els altres dos germans van abandonar Tombstone. Al cementiri, on estan enterrades les víctimes del duel, veurem una làpida amb una inscripció concisa i sardònica: “Aquí està enterrat Lester Moore. Quatre bales d’un 44. Ni més, ni menys”. Un preciós epitafi. Llàstima que és mentida. El tal Moore mai ha existit i la làpida forma part de l’ambientació tombal del recinte.