L'art de les pedres

Sembla que fos ahir –i al mateix temps que hagi passat un segle, de tantes coses com han ocorregut– que la Fundació Sorigué decidís construir un espai per guardar tres obres monumentals del pintor i escultor alemany Anselm Kiefer: Die 7 Himmelspalaste, 470 x 560 cm; Fur Velimir Chlebnikov, 330 x 560 cm, i Shevirath Ha Kelim, 330 x 760 x 1.300 cm. Formaven (formen) part de la seva col·lecció de més de 450 obres d’artistes contemporanis i necessitaven un espai on es poguessin conservar en bones condicions. Han passat els anys i aquell magatzem ha esdevingut l’embrió d’una de les iniciatives més innovadores a nivell internacional que lliga art, creació, coneixement, processos industrials, investigació, paisatge industrial i natural, gestió empresarial... i un llarg etcètera. Són vasos comunicants que s’alimenten els uns amb els altres: el projecte Planta. Que ningú es pensi trobar un museu a l’aire lliure. I millor anar-hi sense idees preconcebudes.

Qui més bé ho explica és l’Ana Vallés, presidenta del Grup Sorigué i de la Fundació Sorigué: “Planta és un projecte que uneix el món de l’empresa amb el de l’art; una innovadora eina de gestió empresarial que ens permet atreure talent i coneixement, que seguirà creixent gràcies a la suma de les idees aportades pels seus visitants i usuaris: artistes de tots els camps, científics de diferents disciplines, representants d’empreses, estudiants...”

Però anem a pams. Planta es pot trepitjar, visitar, tocar i contemplar a la Plana del Corb, a la gravera del Grup Sorigué, enmig d’excavadores, processos industrials, naus de producció i oliveres. Sí, també oliveres. Tot a ple rendiment. Amb la banda sonora de tots aquests elements treballant sense descans. I està aquí perquè “el seu paisatge industrial i natural materialitza els nostres valors i representa els orígens, però a la vegada, té moltes possibilitats i posa de manifest la modernitat del grup empresarial”, explica Vallés. Va néixer d’una confluència de necessitats. Per una banda, l’evolució natural de la col·lecció Sorigué, que necessitava espais adequats per conservar algunes de les seves peces emblemàtiques (aquí quan va néixer i entrar en joc el Kiefer Pavilion). Per altra, per al grup és un símbol dels seus reptes de futur.

En aquest context, podríem dir que Planta va obrir oficialment al públic amb la monumental Double Bind, de Juan Muñoz, considerada per molts l’obra cabdal del desaparegut creador. La instal·lació fou creada originàriament el 2001 per a la Sala de Turbines de la Tate Modern de Londres. No s’havia tornat a veure en tota la seva esplendor fins que el 19 d’octubre de 2017 va obrir les portes en un espai únic: una antiga nau de producció de dovelles, prefabricats de formigó de grans dimensions, de la gravera de la Plana del Corb. Allí es podrà visitar cinc anys. L’espectador s’hi pot passejar mentre les figures humanes i els seus secrets el conviden a reflexionar. I si aquesta fou la primera instal·lació temporal, fa poques setmanes es va presentar la que serà la primera site-specific definitiva, que el gran públic podrà descobrir a partir de la tardor. Està protagonitzada per l’obra Ocean Without a Shore de Bill Viola, considerat un dels referents del videoart mundial. Una peça especial que descriu un seguit de trobades a la intersecció entre la vida i la mort, amb 24 protagonistes, tres pantalles verticals d’alta definició ubicades sobre altars i una instal·lació de so. Creada per ser exposada a l’església italiana de Sant Gallo, del segle XV, com a projecte col·lateral de la Biennal de Venècia el 2007, des d’aleshores tampoc s’havia tornat a exposar a Europa. Com ha expressat el mateix artista en alguna ocasió l’obra parla “de la presència dels morts a les nostres vides. En una habitació fosca, els tres altars es converteixen en portals per al pas entre els dos mons”. És precisament per això que un dels grans al·licients d’aquesta site-specífic –molt més enllà de visionar la peça en directe– és que està construïda especialment per a l’ocasió. Ubicada a l’interior d’un edifici rehabilitat que havia fet les funcions de nau empresarial, aquesta construcció és el resultat d’un projecte d’investigació desenvolupat entre Sorigué i l’estudi d’arquitectura Fet de Terra, seguint criteris de sostenibilitat, innovació i economia circular. Així mateix, el sistema constructiu utilitza terra de la gravera de Sorigué tant per a les parets com, per primer cop, crear un sostre pla de terra compactada armada. Per tant, entra en joc la investigació, el medi ambient i l’economia circular. És un espai d’unió entre la creació artística contemporània i la innovació empresarial. En definitiva, l’ànima de Planta.

Ben al costat es pot trobar Observance, una de les altres peces emblemàtiques de Viola que conserva la Fundació Sorigué. Per accedir-hi cal entrar al búnquer, tan real que l’olor d’humit és el primer a rebre el visitant. Un dels llocs on es respira més pau és al costat de les escultures Noche i Día, els caps de bebè d’Antonio López, que sembla que vulguin transmetre calma i assossec als visitants des d’un dels punts més alts de tot el complex. Mentrestant, a baix, just al davant de la nau de, hi ha qui treballa incansablement per poder ensenyar en el seu moment l’impressionant vídeo de William Kentridge, More Sweetly Play the Dance, de 45 metres de llarg. Però no és l’únic projecte de futur. La japonesa Chiharu Shiota o el cineasta Wim Wenders en són altres.

D’altra banda, i a més a més, a la tardor, l’obra de Mat Collishaw arribarà a la sala que la Fundació Sorigué té al carrer Alcalde Pujol de Lleida.