30 anys de mirada crítica

La revista Arts neix a l’aixopluc d’una entitat que no es caracteritzava, l’any 1990, per ser un referent de la modernitat cultural a les terres de Lleida. “Una de les persones més implicades en la fundació de la revista va ser Manel Garcia Sarramona, que era membre del Cercle, i de seguida s’hi implica el Quim Minguell, que aleshores treballava als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Lleida i tenia una visió de la gestió cultural una mica més avantguardista del que estàvem acostumats en aquesta ciutat”, recorda Francesc Gabarrell, que forma part del consell de redacció de la revista des del 1993. De fet, Arts és una capçalera que funciona perquè hi ha un pinyol dur, un comitè central, un consell de redacció que ha funcionat pràcticament des d’aleshores. “El Quim és el que ens proposa d’entrar a un grup de joves que pràcticament estem acabant els estudis a Lleida, parlo de l’Albert Velasco, el Francesc Català o el Joan Talarn –actual president de la Diputació de Lleida–, aquest nucli hi hem estat compromesos des d’aleshores i encara hi som.”

L’entrada que propicia Minguell és una OPA generacional a l’únic espai que la generació anterior, que durant els vuitanta havia anat guanyant tots els càrrecs públics i privats creats amb la instauració i consolidació del règim del 78 nascut de la Transició espanyola. Des d’aquesta revista, en el món previ a les xarxes socials, una generació de joves inquiets podia parlar de cultura lliurement. “Tot i que la revista depèn del Cercle mai no ha estat el seu mitjà de difusió, Arts no era una revista per als socis sinó una revista feta per a tota la ciutadania. Això és important de tenir en compte per comprendre la llibertat amb la qual sempre hem treballat des del consell de redacció.”

“Durant tots aquests anys la revista ha fet estudis d’institucions culturals lleidatanes”, explica el filòleg Ramon Rubinat, que durant molts anys també ha participat del consell de redacció. “En cada número monogràfic la revista s’ha centrat en un col·lectiu cultural lleidatà, una institució, i l’ha estudiat a fons des de diferents punts de vista. En aquest sentit, la revista ha exercit una funció cabdal: comprendre la cultura que es pensa, es fa i es projecta des de Lleida.” En aquesta voluntat de mirar el que passava, també s’han creat espais de contrarèplica. “Recordo un monogràfic sobre fotografia lleidatana que va derivar en un seguint d’exposicions per la ciutat organitzades per autors lleidatans, o un monogràfic sobre cuina que va continuar amb un llibre de nova gastronomia lleidatana”, recorda Gabarrell.

Estructurada a partir de monogràfics, en la voluntat de comprendre què passava a les comarques de Ponent s’hi filtrava un necessitat d’anàlisi, de reflexió i de crítica. “Per a cada número busquem una persona que el coordini, sigui del consell de redacció o no, i aleshores també plantegem a un seguit de persones si volen col·laborar-hi escrivint-hi un article”, repassa Francesc Català, director de la revista. “Per exemple, quan vam fer un monogràfic sobre pintura al fresc, vam demanar al Josep Minguell que el coordinés, un referent indiscutible en aquest terreny”.

Així és com Teresa Ibars va entrar al consell: “Em van demanar si volia coordinar un número sobre creadores lleidatanes joves i m’hi vaig quedar”. Si bé en trenta anys han col·laborat desenes de persones amb la revista, són molt poques les dones que han fet el pas d’entrar al consell de redacció. La seua espera que sigui la porta per engrescar més dones a participar activament de la revista. Amb una tirada de 500 exemplars en paper i una digitalització de tota la revista –consultable al repositori de la UdL–, Arts continua treballant per oferir, a la societat, un marc de reflexió i debat al marge de les institucions. Un espai que també escapa de la immediatesa de les xarxes socials o els escàndols puntuals per fomentar un debat constructiu del passat, el present i el futur de la cultura a Lleida.