Llums, càmera, animació!

Animac celebra els 25 anys amb sentiments contraposats forçats per les circumstàncies. El festival s’ha consolidat com una cita ineludible en el calendari cultural de la ciutat i és un referent internacional del sector de l’animació. La Covid-19 ens privarà d’una edició encara més luxosa que les anteriors, però no serà un fre per fer-la inoblidable.

Qualsevol artista que vulgui triomfar de veres ha d’aconseguir dues coses: el respecte de la crítica i l’aplaudiment del públic. La indústria, sobretot, aposta per aconseguir el favor de les masses, que són les que paguen les entrades; en un altre escenari hi ha les avantguardes, els marges, els qui creen en funció d’uns altres paràmetres. “Animac és una mostra que ha sabut sumar totes les sensibilitats i, amb els anys, projectar títols atractius per al gran públic i no deixar mai d’apostar per les propostes més atrevides”, reconeix Carles Porta, autor lleidatà que ha estat el creador gràfic de la mostra durant els primers vint-i-cinc anys. L’origen de l’Animac és el Cinemàgic, una mostra creada per celebrar el centenari dels germans Lumière a mitjans dels noranta, una proposta que de seguida es va convertir en la marca que encara és ara. En tots aquests anys són moltes les persones que han passat, han crescut, s’han conegut i s’han descobert sota el seu paraigua. “Nosaltres no seríem els mateixos si no fos per l’Animac”, confessa la lleidatana Elena Pomares, creadora, juntament amb el seu germà Fernando, de curts com Morning Cowboy, projectats dins la secció de l’Animac. “En aquelles primeres edicions a l’auditori del CaixaForum nosaltres érem preadolescents i vam descobrir, de sobte, un món que reunia tot allò que ens cridava l’atenció: música, dibuix, guió, disseny... Als noranta no existia internet i en una ciutat com Lleida l’única opció que teníem de veure una animació diferent als dibuixos que sortien a la televisió eren els tres dies de l’Animac”. Vint-i-cinc anys més tard ambdós germans poden dir que han crescut professionalment en paral·lel al festival, que els va obrir una finestra nova.

Alfred Sesma va treballar a la sala de màquines del festival durant onze anys i va viure de primera mà aquests canvis: “Sense tecnologia digital, sense xarxes de comunicació i sense plataformes com Youtube. Aleshores era un altre món. A Espanya el sector de l’animació eren quatre gats i com a pràctica artística es trobava en els marges absoluts dels corrents d’opinió. L’animació era un jardí secret, petit i entranyable, on tothom es coneixia i al qual ningú feia cas”. Animac els donava veu, els convidava, mirava de ser un punt de trobada per als creadors del país i també un lloc on poder veure els referents de fora. En tots aquests anys la mostra ha crescut considerablement, però mai no ha perdut aquella essència que la fa especial.

La digitalització ha transformat radicalment els processos creatius i la facilitat amb què la gent pot accedir a tecnologia, també va posar les coses fàcils als seus organitzadors. Sesma recorda que “al principi totes les gestions es feien per telèfon i fax i les obres ens arribaven amb paquet postal amb VHS. Les fitxes eren en paper i estaven escrites a mà. Després, un cop seleccionades les pel·lícules, tocava rebre i gestionar les bobines amb els rotlles de cel·luloide”. De la mateixa manera que els canvis de l’analògic al digital van facilitar enormement la logística del festival, des del punt de vista creatiu també va ser un revulsiu. “Quan la producció de les pel·lícules es va simplificar i abaratir, es van multiplicar els títols, els autors, la capacitat de risc i la competència dels treballs. A partir d’aquell moment l’animació va esclatar”, apunta Sesma.

La tecnologia digital i tot el que se’n deriva està transformant el món a una velocitat vertiginosa i l’animació és un dels terrenys artístics que més ho han acusat. “Fa trenta anys ni ens imaginàvem que l’animació es pogués estudiar i ara hi ha escoles a totes les ciutats importants de l’estat”, apunta Carolina López, directora artística de la mostra i una de les persones que més coneixen el sector. “Avui en dia el nivell ha pujat molt, de les escoles ens arriben treballs que estan molt ben fets i que temps enrere només eren a l’abast de professionals. Una de les coses que sempre hem procurat a l’Animac és, precisament, donar veu als creadors que comencen, i en aquest sentit també hem vist com alguns han crescut amb nosaltres”, reconeix López.

Alberto Vázquez es podria enquadrar en aquest categoria. “Vaig estudiar Belles Arts a València i del món del còmic i la il·lustració vaig saltar a la il·lustració una mica per casualitat. El meu primer curt, Birdboy: The Forgotten Children, es va projectar el 2015 a l’Animac i des d’aleshores sempre hi he portat el meus treballs. Des de fora sempre m’ha semblat que és una mostra molt bonica i que l’ambient és entranyable. No és un festival només per anar consumint pel·lícules, sinó que realment és un punt de trobada per a la gent que ens dediquem a l’animació”.

Saber sumar en lloc de triar és una de les millors virtuts de l’Animac. Núria Marsal és la tècnica de la regidoria de Cultura que va assumir la sala de màquines quan la Paeria va replegar els recursos amb la crisi econòmica del 2008. “El nostre objectiu no era salvar la mostra, que estava garantida, sinó mirar de créixer en tots els sentits sense perdre la nostra essència. Érem un espai consolidat entre l’animació d’autor i alhora volíem arribar a un públic més heterogeni. Animac s’ha consolidat com la mostra més gran darrere dels tops internacionals i un dels llocs per on passa tothom abans de fer el salt al món professional. Una de les coses que té de bo l’Animac és l’aposta pel talent jove”.

Un talent que ha canviat perquè els joves dels noranta ja s’han fet grans i els joves d’ara encara no havien nascut. Fernando Pomares és molt conscient dels canvis perquè els ha viscut en primera persona. “Fa vint anys entraven a selecció o guanyaven obres que ara no passarien el filtre, moltes peces dels noranta no han envellit bé. Aleshores l’animació era més naïf i artesanal. Per contra, també era fàcil trobar discursos molt personals, curtmetratges que potser tècnicament tenien errors però que aconseguien arribar-te perquè tenien força, al darrere hi havia una persona que et volia explicar alguan cosa amb sinceritat. Ara la indústria és molt potent, mou molts diners i tècnicament és molt millor. Però també és cert que, en ser una sortida laboral cada vegada més especialitzada, els alumnes miren d’imitar els estils que consideren amb més sortida. Perden aquest punt de personalitat i de risc que sovint té l’animació més artesanal”, apunta.

Vint-i-cinc anys sempre és una xifra que convida a mirar enrere i sospesar la feina feta. Centenars de pel·licules, milers d’aplaudiments, incomptables il·lusions. “L’Animac és el projecte més important de la meua carrera, és el que m’ha permès combinar la il·lustració amb l’animació, un projecte que m’ha obert diverses portes i que m’ha acompanyat des que era jove”, apunta Porta. El relleu? Gina Thorstensen, una artista multidisciplinària noruega que, quan Carolina López li va trucar per proposar-li l’encàrrec i va començar a desplegar tota la seua artilleria publicitària, va contestar: “L’Animac?, ja sé què és l’Animac”.