Belfast, la ciutat desconeguda

Belfast, capital d’Irlanda del Nord, s’ha llepat les ferides però encara conserva les cicatrius d’un llarg conflicte que vol deixar enrere, després de provocar milers de morts i ferits, per mostrar-se com una ciutat moderna i desitjosa de rebre visitants, que vol entrar als circuits turístics i exhibir els seus atractius per captivar visitants.

Belfast, amb una població de més de 330.000 habitants, forma part del Regne Unit i, per tant, és “zona Brexit”. Això vol dir que per als ciutadans de la Unió Europea que viatgin des dels seus països d’origen respectius s’exigeix passaport per entrar al país. Però hi ha una excepció. Els ciutadans de la UE que entrin i surtin de l’illa d’Irlanda per la República en tenen prou amb el DNI per entrar a Irlanda del Nord, si és que algú els ho demana.

De fet, viatjant a Belfast amb cotxe des de Dublín per l’autopista M1, el viatger no trobarà cap punt fronterer que li indiqui que ha canviat de país, que ha deixat la República d’Irlanda per entrar a l’Ulster, la part nord de l’illa, que consta de nou comtats, sis dels quals formen Irlanda del Nord. Ho notarà perquè els cartells de l’autopista deixen d’estar en dos idiomes, anglès i irlandès, com passa a tots els indicadors de la República, per estar solament en anglès. I el navegador deixarà de comptar la distància en quilòmetres per fer-ho en milles.Això és així perquè als Acords del Divendres Sant, signats el 10 d’abril de 1998, que van posar punt final al conflicte d’Irlanda del Nord, The Troubles, com es refereixen a aquestes tres dècades a banda i banda de la frontera, tant el Regne Unit com la Unió Europea van reconèixer la situació excepcional de l’illa d’Irlanda i es va evitar una frontera física, protegint així la cooperació Nord-Sud.

El 23 de juny de 2016 el Regne Unit va fer el referèndum per consultar a la població si volia que el país abandonés la Unió Europea, és a dir, el Brexit, o volia continuar formant-ne part. El resultat va ser que un 51,9% de la població va recolzar el Brexit, per un 48,1% que va votar no.Escòcia, per exemple, va votar majoritàriament en contra, 62% contra el 38% de població que va estar a favor, però també ho va fer Irlanda del Nord, malgrat que la meitat de la seva població és “brit”, és a dir, gent protestant partidària de seguir formant part del Regne Unit, mentre que la resta, catòlics, vol la reunificació de l’illa.

El resultat aquí va ser de 44,2% a favor del Brexit per un 55,8% en contra. Tot i que des del 2020 el Regne Unit ja no forma part de la Unió Europea, la frontera entre les dues Irlandes continua sent inexistent perquè tornar a posar barreres aniria en contra de l’acord de pau i ningú no vol posar en risc aquest delicat equilibri.Irlanda, després de set segles de dominació anglesa, va començar a mostrar desitjos d’independència especialment a partir de la gran fam que hi va haver entre el 1845 i el 1849, un drama humà a gran escala, econòmic i social, que va provocar la mort d’un milió d’irlandesos a causa de la gana i l’emigració d’un altre milió, un terç de la població, aproximadament.

Els anglesos mai no es van mostrar amables amb els irlandesos, considerats i tractats sempre com a ciutadans de segona. Anglaterra va prohibir l’ús i l’ensenyament de la seva llengua, va prohibir les danses tradicionals, els esports i tota mena d’expressions culturals pròpies i va ofegar econòmicament la seva població. Va arribar al punt de fixar un impost sobre la mida de les finestres, cosa que explica que a les cases tradicionals de les zones rurals, històricament les més pobres, les finestres siguin tan petites, cosa que les feia insalubres. La fam, causada per una plaga que va arruïnar diverses collites de patates, element clau en l’alimentació del país, va generar un gran malestar perquè els anglesos van continuar emportant-se al seu país els recursos alimentaris i van deixar la població literalment morta de gana.A principis del segle XX la lluita contra els anglesos ja era oberta.

El 1916 es va produir l’Easter Rising, la Revolta de Pasqua, durament reprimida després del seu fracàs i que va provocar un llarg conflicte armat. Anglaterra va oferir una autonomia després de la treva del 1921 i el 1922 Irlanda ja era un estat lliure, tot i que Anglaterra va exigir quedar-se amb sis dels comtats de l’Ulster, l’actual Irlanda del Nord. El 1931 ja era independent a tots els efectes i des del 1949 és la República d’Irlanda.Per als irlandesos catòlics que es van quedar al nord van canviar ben poc les coses. A finals dels anys seixanta, l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord va començar a fer campanya per denunciar la discriminació contra la minoria catòlica, partidaris d’unir-se a la República, i el Regne Unit va tornar a trobar en la repressió la seva única resposta.

El 30 de gener de 1972 es va produir a la ciutat de Derry un fet que va empitjorar el conflicte. L’exèrcit britànic va disparar als assistents a una manifestació pacífica i va matar 14 persones desarmades, cosa que va provocar molts ferits. Aquesta jornada va passar a la història com el Bloody Sunday, el Diumenge Sagnant. U2 li va dedicar una cançó al seu tercer àlbum, War, el 1983. Ciutats com Derry o Belfast van veure com els barris catòlics i protestants quedaven separats per alts murs i portes d’accés controlades per l’exèrcit. Els acords del 1998 van posar punt final als Troubles, però les cicatrius es van quedar.

Belfast ofereix als visitants nombrosos atractius. I un d’ells són els anomenats Murals de la Pau, que recorden el conflicte. Una gran part es troba al barri catòlic de Falls Road, que es pot localitzar als mapes buscant la Divis Tower, que en marca la frontera, o la St. Peter’s Cathedral. Una bona manera de visitar-los, encara que una mica cara, és utilitzant els serveis dels Black Taxis, especialitzats en aquesta ruta. Però recórrer els carrers a peu sempre ha estat una bona manera perquè el viatger conegui una ciutat. Els murals de Falls Road tenen un clar vessant reivindicatiu, des del mateix conflicte amb el Regne Unit, fins a murals de suport a la República Espanyola, al poble palestí, al cubà o a l’independentisme català. Creuar la frontera amb el barri brit de Shankill Road, protestant, et fa retrocedir en el temps. Encara avui l’accés entre els dos barris està tancat a les nits i els murals en aquesta zona destaquen, per descomptat, la Union Jack (bandera anglesa), amb pintures de suport a Israel, imatges de Winston Churchill o de record a soldats britànics morts durant el conflicte.

Tampoc serà estrany que algun conductor que entra a Shankill Road t’insulti mentre fas fotos als murals de la part catòlica.Saber que estàs entrant a Falls Road també és fàcil. Començaràs a llegir cartells en irlandès i a veure banderes irlandeses en algunes cases. També és interessant visitar el petit museu d’Eileen Hickeay, gratuït i dedicat a la Història de la República d’Irlanda, amb molt material de la lluita dels catòlics contra la dominació britànica. La cicatriu també es nota quan amics irlandesos recomanen al cronista no portar samarretes d’Irlanda durant l’estada a Belfast.Per visitar la ciutat és bona idea començar per demanar informació a l’oficina de turisme, que es troba davant del City Hall, l’ajuntament de la ciutat, un edifici espectacular ubicat al ple centre i de visita obligada.

Passejar per aquests carrers plens d’edificis senyorials mostren la ciutat que podia haver estat i que ara vol treure el cap. L’Albert Clock, una petita rèplica del Big Ben londinenc, el Big Fish o fer una pinta de Guinness a McHugh’s, un dels pubs més antics de Belfast, sol ser una bona idea. Sense oblidar que, atès que en aquesta ciutat es va construir el Titanic, hi ha un museu dedicat al mític vaixell, en un edifici espectacular que té l’alçada de la mateixa nau. Igualment recomanable és visitar el St.

George’s Market, un mercat ubicat en un bonic edifici victorià que és ple de vida, amb parades de productes alimentaris, d’objectes de tota mena i bars i restaurants per descansar mentre es tasta la gastronomia local. Per a un lleidatà resulta curiós veure com a tot arreu funcionen coses que resulten impossibles a Lleida: un mercat ple de vida, mentre a la nostra ciutat els mercats llangueixen víctimes de la deixadesa municipal o centres comercials que, oh sorpresa, estan rodejats de nombrosos locals comercials, comerç local crec que en diuen, que no han desaparegut malgrat aquesta competència. Potser el problema no és aquest. Belfast és, sens dubte, una ciutat per descobrir i dedicar-li una mica del que sí que no anem sobrats, temps.