Estanys d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: La biodiversitat oculta

La prohibició de banyar-se als estanys del Parc Nacional no és un caprici de les autoritats. Les seues aigües alberguen una flora i fauna autòctones molt fràgils i sensibles que fan que encara sigui més greu qualsevol impacte provocat per la pressió humana. Una biodiversitat oculta i desconeguda que és objecte d’investigació perquè també pot aportar moltes claus per entendre i gestionar les conseqüències de l’actual canvi climàtic global.

Les estadístiques recollides als punts d’informació i controls d’accessos aquesta temporada d’estiu revelen que més de 313.000 visitants han accedit al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, només entre el juny i l’agost. Molts anaven acompanyants de mascotes, amb un volum de 3.999 gossos durant l’estiu: 322 més que l’any passat! A més, amb les temperatures disparades cap amunt i la calor extrema, el primer que preguntaven molts dels visitants és en quin estany es podien banyar, segons fonts d’ús públic del Parc. Però tots els estanys estan protegits i el bany hi està prohibit.

Per què? Es pregunten molts. A diferència dels rius i les conques mitjanes i baixes que drenen conques grans i arrosseguen molt de material, als estanys d’alta muntanya les aigües són molt diluïdes i sensibles, i alberguen una flora i fauna molt fràgil i especialitzada. Alguns dels estanys presenten “paisatges ocults i una biodiversitat desconeguda”, explica l’Esperança Gacia, una de les científiques que duen a terme investigacions als estanys del Pirineu des de fa més de tres dècades.

I adverteix de la greu alteració que comportaria el bany dels milers de visitants, que sovint porten cremes solars i altres productes que suposen un residu químic, però encara més per la trepitjada tant dels humans com dels gossos, que remou el fons poc profund de la vora dels estanys amb la conseqüent pèrdua de la qualitat de l’aigua. “La presència controlada dels ramats és assumible per aquests ecosistemes tan delicats –aclareix Gacia– perquè sempre hi han estat, però no ho és la dels milers de turistes i gossos.” Amb el “camp base” al CRAM (Centre de Recerca d’Alta Muntanya, de la Universitat de Barcelona i impulsat per l’ecòleg Ramón Margalef, a la boca sud del túnel de Vielha) i des del CEAB-CSIC (Centre d’Estudis Ambientals de Blanes), els biòlegs Lluís Camarero i Marc Ventura, l’ecòloga aquàtica Esperança Gacia, junt amb la Teresa Buchaca (biòloga especialista en paleolimnologia), l’Albert Pèlachs (geòleg de la UAB) i l’Aaron Pérez (biòleg de la UB), duen a terme les tres principals línies de recerca als estanys del Parc Nacional i en el conjunt del Pirineu: estudien les característiques de la flora i la fauna dels estanys i de les torberes o mulleres que els acompanyen; el paleoclima i l’adaptació d’aquesta “biodiversitat oculta” als canvis climàtics ocorreguts en altres èpoques de l’evolució d’aquestes conques; i les espècies invasores i altres impactes derivats de l’acció humana.

Els estanys de morrena tenen un sistema de drenatge de les aigües que fan que en les baixades d’aigua de final dels estius o en períodes de sequera es noti molt més que a la resta.

La fesomia dels estanys del Parc Nacional és una mostra del que després podem trobar en altres estanys del Pirineu i és molt variada. I si fullegem un dels mapes detallats que existeixen podem trobar noms repetits com els llongs (perquè agafen la forma del fons de la vall, i sovint són de morrena); els redons (normalment en circs glacials de cotes més altes); els negres (els més profunds); o gelats i perduts.

A més, la dinàmica de drenatge de les aigües de cadascun també és diferent, i els de morrena (com el de Monestero o el Llong de Cabanes), per exemple, són els que de seguida mostren baix nivell d’aigua a finals d’estiu o quan hi ha sequera i, en canvi, a la resta no és tan evident. Els milers d’alpinistes i senderistes que pugen cada any a visitar el Parc sovint se sorprenen, quan assoleixen cotes prou altes i amb bones vistes, d’aquestes formes variades i de la seua bellesa, alguns inclús amb petites illes dins, com el Lac de Mar; o penínsules (amb refugi inclòs) com el Tort de Peguera. I dels seus colors diversos, que van dels blaus dels estanys de Colieto a les tonalitats turqueses de Llebreta, o més fosques en els més profunds, com el de Contraix. Però sovint ignoren o desconeixen la rica i delicada biodiversitat que allotgen.

En alguns estanys del Parc s’han trobat concentracions preocupants de metalls pesants com el plom o l’òxid de nitrogen

El Lluís Camarero destaca que hi ha tres paràmetres principals que condicionen els estanys d’alta muntanya: els factors climàtics, com la temperatura i les precipitacions; les substàncies aportades pels fluxos atmosfèrics; i la litologia i geologia, o sigui on estan col·locats. El gradient altitudinal dels estanys pirinencs, explica, està entre els 1.600 i els 3.000 metres i se’n comptabilitzen un miler en tot el Pirineu, cadascun “amb la seua pròpia història”.

En el cas del Parc Nacional, “es tracta d’ecosistemes que estan molt allunyats de l’acció humana” i per això poden actuar de “sentinelles”, destaca l’Esperança Gacia, que estudia aquests “paisatges ocults” des del vessant botànic. El Marc Ventura ressalta el fet que al Parc Nacional hi ha estanys on encara no ha arribat l’acció humana, com la introducció de peixos o altres espècies no autòctones, com al de Tumeneia, cosa que permet un ample ventall de comparativa de dades estadístiques.

Més de 200 estanys. El de Besiberri (a la foto), el Llong o Sant Maurici són dels més populars entre els visitants.

Gacia detalla que actualment duen a terme una revisió, després de més de 30 anys de recerca científica, perquè han observat canvis molt evidents, com la manca de transparència de l’aigua d’alguns estanys. “Les plantes que viuen en el fons tenen un cicle de creixement i reproducció molt curt –explica–, perquè disposen de poc temps a causa de la neu i el gel que els cobreixen molts mesos a l’any.” I com més amunt es troba localitzat l’estany més s’acurta aquest cicle, també perquè hi ha menys nutrients.

Els isòets, l’espargani de muntanya i el Miriophylum són algunes d’aquestes plantes exclusives que hi viuen i que més pateixen aquestes alteracions. Els isòets, destaca Gacia, són especialment indicadors del canvi global en part perquè poden viure moltes dècades i alhora són molt sensibles a canvis en la transparència de l’aigua i qualitat del sediment.

I adverteix: “Que hi siguin tampoc vol dir que tot vagi bé, observem canvis dels quals cal fer seguiment.” Una de les causes de l’alteració de la composició i transparència de l’aigua és la introducció de peixos en temps passats, ben documentada pel Marc Ventura i el seu equip. Primer la truita de riu (hi ha documents fins i tot del segle XIII), que els pastors van alliberar per tenir més disponibilitat de menjar els llargs estius que havien de passar a l’alta muntanya amb els ramats; i més tard (als anys 50 del segle XX) el súper depredador veró (Phoxynus sp.), introduït per a la pesca esportiva a iniciativa dels pescadors francesos, que eren una font d’ingressos per a la població local.

Aquest peix de mida petita i de prolífica reproducció és un gran devorador dels ous de les truites (sí, es mengen també els ous de les truites segons els estudis més recents!) i dels amfibis, que veuen dràsticament reduïda la seua presència amb la conseqüent pèrdua de l’equilibri ecosistèmic i l’alteració de tota la cadena tròfica amb el sobre creixement d’algunes espècies d’algues i pèrdua de transparència de l’aigua.Altres causes de l’alteració de les aigües dels estanys d’alta muntanya venen de la mà de l’activitat humana, en forma de metalls pesants i altres compostos químics, amb paràmetres que en alguns estanys són comparables amb els sediments de rius contaminats, segons explica el Lluís Camarero. I assegura que un dels paràmetres més preocupants són les altes concentracions d’òxid de nitrogen, que viatgen des del sòl dels conreus intensius de la plana, on es concentra l’ús de fertilitzants i de purins, se sumen als que emeten els cotxes i es dipositen a través de la pluja.

Però la sorpresa la van tenir quan van trobar que els pics més alts de concentració de plom no són actuals sinó de l’època dels romans! I han pogut observar que coincideixen amb èpoques de molta activitat minera a la zona, com també es veu al segle VII, i amb l’activitat industrial a partir del segle XIX. “Fins i tot –riu Camarero– hem pogut establir la coincidència d’un descens d’aquest metall amb la prohibició de l’ús de benzina amb plom en els últims anys.” I afegeix que com més profunds són els estanys, més altes són les concentracions, com succeeix al Lac Redon (a la boca sud del túnel de Vielha).És dissabte a primera hora del matí d’un dia del mes d’octubre fresc però sense gens de vent, i l’aigua de l’estany de Trescuro de Dalt sembla un mirall.

Quan el Marc Ventura, la Teresa Buchaca, l’Albert Pèlachs i l’Aaron Pérez entren a l’aigua i extreuen una mostra de 50 centímetres de “core” del fons de l’estany, manipulen el tub amb molta cura i en vertical perquè no es barregin les capes del sediment. “Per les característiques d’aquesta conca, aquí la taxa de sedimentació pot estar en un rang entre els 3.000 i els 4.000 anys d’antiguitat”, expliquen l’Albert i la Teresa (els “paleos”, segons indica el Marc Ventura).

Una simple remullada de peus pot remoure la terra de la vora de l’estany i alterar-ne l’ecosistema i afectar la fauna i la flora

Però diuen que al Parc Nacional hi ha llocs on s’han extret 15 centímetres i han sortit 10.000 anys d’història de la conca. Amb aquesta mostra poden analitzar paràmetres com la resistència dels ous dels crustacis miniatura que componen el plàncton de l’estany, el pol·len atrapat o la composició de les algues a partir del seu pigment indicador.

Més avall, han reconstruït una mullera (la font Grossa) i han recuperat la vegetació autòctona i degradada per una presa hidroelèctrica, gràcies a fons europeus del projecte LIFE. I han començat a utilitzar tècniques d’ADN fòssil “amb la idea d’entendre com els canvis del passat han influït en els canvis de vegetació –detalla l’Aaron Pérez–, una informació que –diu– ja és interessant per si mateixa, però a més pot ajudar a preveure com pot afectar l’actual canvi climàtic”.

“Però nosaltres, els científics, el que fem és coneixement –adverteix el Lluís Camarero– i és la societat, amb les seues institucions i representants, la que ha de decidir què vol fer amb aquesta informació i coneixement.” La conservació activa permet als gestors d’un espai natural protegit, com el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, aplicar aquests coneixements tan valuosos per conservar i protegir millor la biodiversitat que alberga. Però l’actitud i el comportament de cadascun dels que visiten i gaudeixen del Parc serà tant o més important per ajudar en la preservació d’aquest patrimoni natural, que ha tardat milers d’anys a ser-hi però pot desaparèixer amb uns simples cops de peu a la vora d’un estany.

Es posa en marxa el projecte ‘Naturalment’

Aquest estiu s’ha començat a desplegar a tots els parcs naturals i també al Parc Nacional una campanya de sensibilització dirigida als usuaris, mitjançant un QR i un aplicatiu que es poden descarregar al mòbil. El projecte Naturalment ha estat dissenyat per l’ADEFFA (Associació en defensa de la Flora i la Fauna), amb un ajut de la Generalitat, i explica els greuges que els humans podem causar en la natura, derivats del lleure. Un total de 12 vídeos escenifiquen els impactes de portar els gossos deslligats; banyar-se en estanys i rius; llençar escombraries o aparcar en llocs no habilitats, entre d’altres.