Raimat revela els seus orígens romans amb una exposició arqueològica única: "Són peces d’un valor incalculable"

A pesar que en l’imaginari col·lectiu Raimat es va fundar a començaments del segle XX, el cert és que fa dos mil anys ja existia una població al peu de la via romana que unia Lleida amb Osca en la qual ja es feia vi. Això és el que demostra l’exposició que des de dijous passat i fins demà acull l’ajuntament de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) gràcies a una cessió de diverses restes que ha conservat i catalogat l’Arxiu Arqueològic de Lleida. Són 10 peces d’antics vasos, llums d’oli i d’àmfores de vi que es van fer entre el segle I aC i el III dC. “I el més curiós de tot és que no hi ha evidències que s’arribessin a utilitzar, estaven destinades a ser venudes als viatgers que anaven d’Ilerda a Osca”, explica Xavier Calomarde, historiador, regidor de Raimat i responsable de l’exposició.

Assenyala que tot apunta que l’enclavament que ara és Raimat és d’origen romà “perquè no hi ha evidències de presència neolítica ni ibèrica i es van instal·lar aquí per la proximitat de la via romana, perquè era en un altiplà estratègic a nivell defensiu i a la vora del riu que passava per aquí, la Clamor”.

Les primeres troballes les van fer els jesuïtes als anys 80 i 90, que van avisar la Paeria, “i el professor d’Història Antiga Arturo López va fer excavacions i va documentar i va classificar aquestes restes”. Unes troballes que, després de passar anys a l’Arxiu Arqueològic, han tornat per primera vegada, encara que només sigui per una setmana, a casa.

De vasos gals i napolitans fins a peces de cuina cartagineses

Entre les peces de l’època romana que hi ha a l’exposició podem trobar una copa procedent de la Gàl·lia (l’actual França), una àmfora bètica (la província romana que ara és Andalusia), vasos hispànics d’Ilerda i fins i tot un vas napolità i estris de cuina procedents de Cartago, l’actual Tunísia. “Són peces d’un valor incalculable”, va assenyalar Calomarde. Per la seua part, l’alcalde de Raimat, Ivan Fernàndez, va dir que “tant de bo poguéssim restaurar més peces i tenir una exposició fixa aquí, però entenc que és complicat conservar-les degudament”.