Desenes de milers de lleidatanes van ser ‘redreçades’ pel Servei Social

El 1937, la dictadura franquista va crear el Servei Social de la Secció Femenina, l’objectiu de la qual era “conduir i redreçar les dones, fermes i agermanades, dins del sender que la Falange ha dissenyat després de la conquesta d’una Espanya millor”. Era un “deure” per a totes les dones solteres d’entre 17 i 35 anys si es volia treballar en els serveis públics, obtenir una qualificació professional, un títol acadèmic, pertànyer a alguna associació i fins i tot tenir el passaport o el carnet de conduir. Com un servei homòleg a la mili dels homes, aquest durava fins a sis mesos i comprenia una formació sempre encaminada a aconseguir la “dona ideal com a mare i esposa”. Només en quedaven exemptes les casades o viudes amb algun fill, les que tinguessin algun defecte físic o malaltia permanent i les que poguessin demostrar que la seua feina era l’aliment de la família.

A l’Arxiu Històric de Lleida tenen en el seu fons més de 34.000 fitxes de lleidatanes que van passar pel Servei Social. A més, compten amb uns 4.000 expedients. “Les dones que van haver de fer aquests cursos van ser moltes més, perquè el fons que tenim és incomplet”, destaca la directora de l’Arxiu, Glòria Vilella. En aquests expedients apareixen la fotografia, les dades personals i els serveis prestats, fins i tot algun document personal. El Servei Social no es va suprimir fins al maig del 1978 i en l’actualitat es pot computar per a la jubilació anticipada i parcial en alguns casos, per la qual cosa l’ens expedeix un certificat. Si alguna dona està interessada a obtenir aquest document, no és necessari acudir a l’Arxiu, ja que poden enviar un correu electrònic a ahll.cultura@gencat.cat i tramitar-se de forma online. Vilella recorda que el Servei Social va ser un dels mecanismes de la Secció Femenina per “modelar” la dona de l’Espanya de Franco, amb una visió falangista d’aquesta com un ésser inferior, protegit i reclòs al centre d’una família liderada per un patriarca. L’organisme liderat per Pilar Primo de Rivera va ser l’encarregat de “mentalitzar” les dones que el seu paper en la societat era d’“abnegació i sacrifici”.

A l’Arxiu Històric de Lleida també es conserva documentació d’una altra institució franquista: el Patronat de Protecció a la Dona, constituïda el 1941 i que va funcionar fins al 1985. Segons el seu decret de creació, la seua finalitat era “la dignificació moral de la dona, especialment de les joves, per impedir la seua explotació, apartar-les del vici i educar-les d’acord amb la moral catòlica”. Exercia també funcions de tutela de vigilància, recollida, tractament i internament d’aquelles dones majors de 16 anys i menors de 25 que fossin confiades per tribunals, autoritats i particulars. Reformatoris franquistes en els quals les dones eren obligades a treballar i sotmeses a vexacions i maltractaments.

F

Rosa Escarp estava a punt de complir els 17 anys quan va fer el Servei Social el juliol del 1976. “M’hi vaig interessar perquè volia treure’m el carnet de conduir i tenir aquest certificat era obligatori, també el necessitava si volia anar a Andorra, per exemple”, explica a SEGRE. Va estar un mes treballant cuidant nens en una guarderia del barri dels Mangraners. “Només hi havia la directora i la resta érem nois que com jo estaven fent el Servei Social”, afegeix. Mà d’obra gratuïta alhora que s’adoctrinava les solteres de com ser la dona “ideal”. Per “escurçar” el temps de servei, els van proposar portar una canastreta de nadó. “Així no vaig haver de fer els 6 mesos que eren obligatoris per tenir el certificat”, assegura.

i

De la documentació a l’Arxiu es desprèn que a Lleida hi havia cinc centres en què es va internar dones “tutelades” pel Patronat de Protecció a la Dona: Casa Misericòrdia, convent de les Josefines, Maternitat, Cor de Maria i Llar Mare Esperança. Moltes vegades eren el pas previ al seu trasllat a altres centres, fins i tot reformatoris, com els convents de les Oblates de Tortosa, Tarragona i Barcelona; instituts d’Adoratrices Esclavas del Santísimo Sacramento i de la Caridad de Bilbao, Barcelona, Burgos i Girona; reformatori de Santa Maria del Puig de València; reformatori de les religioses d’El Bon Pastor de Barcelona, o la presó de Dones de Girona, entre d’altres. Una de les joves internades a les Josefines, al carrer Acadèmia de Lleida, va protagonitzar el llibre Las desterradas hijas de Eva, de Consuelo García del Cid Guerra.