José María Ezquiaga, arquitecte, urbanista i expert en planificació urbana: «Cal augmentar l’oferta d’habitatge protegit i assequible»

Vostè és un expert en ciutats intermèdies. Aquestes poblacions són les grans oblidades de l’urbanisme? Se’n valora prou la importància?

No tant com caldria, cosa que és molt perillosa. Quan parlem en el conjunt de Catalunya i Espanya de ciutats intermèdies parlem d’història, moltes han conformat el país i això explica que atresorin la proporció de béns culturals més gran del territori. Són ciutats que van construir xarxes i van generar estats, les interlocutores del territori. No és concebible un territori equilibrat sense una xarxa de ciutats mitjanes.

Es valoren més en altres països?

Són els casos d’èxit de zones d’Alemanya i el nord d’Itàlia. El problema greu que tenim a França o a Espanya és la tendència de concentrar les àrees d’activitat econòmica en pocs centres urbans. Això és molt desequilibrant perquè el revers d’aquesta rica concentració deixa zones d’ombra a nivell de serveis i infraestructures i en una situació recessiva a nivell poblacional. Per això, crec que es necessita una política estatal i autonòmica de ciutats per potenciar l’activitat econòmica en les intermèdies. La intel·ligència o el valor no tenen per què estar sempre a Barcelona o Madrid. Però sense infraestructures no hi ha vida per a les ciutats intermèdies.

Lleida està en plena elaboració del seu nou Pla d’Ordenació Urbana. Com hauria de créixer?

Ciutats com Lleida han de preveure el creixement necessari a nivell natiu i migrant, que és clau per al seu desenvolupament, i que es faci en continuïtat amb la ciutat existent i sense haver d’omplir tots els buits, ja que ara també és necessari implementar infraestructures verdes que vagin de l’exterior cap al centre de la ciutat. És a dir, combinar aquest creixement i discontinuïtats verdes amb allotjament de qualitat.

En relació amb l’habitatge, com es pot solucionar aquesta crisi?

L’única manera d’alleujar la pressió en zones on hi ha la concentració que dèiem és incrementar l’oferta d’habitatge protegit i assequible. La paradoxa és que el sistema de producció d’habitatges no és capaç de produir els necessaris per cobrir la demanda. Tenim un dèficit de 600.000 llars, segons el Banc d’Espanya. Soc partidari de tornar a plantejar que les administracions posin a disposició sòl per a habitatge assequible i el sector ha de fer una reconversió per ser capaç de construir més habitatges. També és cert que en el dia d’avui el procés de disposar de terres és molt lent a nivell administratiu, uns 15 anys, per la qual cosa ens hauríem de centrar a solucionar els problemes d’habitatge de la pròxima generació, perquè a la d’ara no arribem a temps tret que hi hagi una acció de xoc que ajudi el sector privat. Les ciutats mitjanes, que tenen una escala més humana i serveis, podrien ser claus per esmenar aquesta crisi.

El Barri Antic de Lleida està molt degradat i la Paeria preveu rehabilitar-lo mitjançant el Pla de Barris. Com s’hauria de recuperar?

En la fase de deteriorament d’un barri el més fàcil per a l’administració és adquirir immobles. A Lleida em sembla que el que segur que necessita és intervenció pública, però ull, perquè quan és exitosa pot acabar derivant en ennobliment. Opino que amb adquirir habitatge públic pot solucionar el problema si es fa de forma continuada, però si el sector públic perd pes en favor del sector privat pot morir d’èxit. No crec que sigui el cas de Lleida, però ningú no pensava fa anys que Lavapiés acabés gentrificat com ara.

Ha vist la Seu Vella. Hauria de ser Patrimoni de la Humanitat?

Quan es va fer la reforma del Turó i els jutjats del Canyeret va ser una obra referent i emblemàtica. Sobre si hauria de ser Patrimoni de la Humanitat, ara a la UNESCO es creu que hi ha sobrerepresentació europea i medieval. Està clar que la Seu Vella ho hauria de ser per mèrits a nivell patrimonial, històric i geogràfic, però hi ha altres condicionants igual d’importants. La cosa és continuar insistint.