El segon pont de Lleida, el 'Pont Nou', compleix més de mig segle de vida: la crònica de l'època

Es compleixen ara 52 anys del moment en què Lleida va poder comptar amb el seu segon pont sobre el Segre. Pot semblar una cosa anecdòtica si es té en compte que ara mateix en té sis, a banda de cinc passarel·les, però el 7 de juliol del 1973 la ciutat es va vestir de gala per veure com un dels seus somnis es feia realitat amb la posada en marxa de la variant que descongestionava la Nacional II, entre Madrid i Barcelona, que era de pas obligat pel pont Vell, Blondel, avinguda de Catalunya i l’actual carrer Acadèmia.

Va ser una jornada solemne que la premsa local, oficialista com no podia ser d’una altra manera en el tardofranquisme, va destacar la “multitud ansiosa de contemplar de prop el ministre d’Obres Públiques Gonzalo Fernández de la Mora”, que va presidir la inauguració al costat de totes les autoritats locals encapçalades pel governador civil, José Aparicio Calvo-Rubio, l’alcalde Juan Casimiro de Sangenís Corrià i el president de la Diputació, José María Razquín.

L’obra del “pont Nou” (ara pont dels Instituts) va ser anunciada ja el 1970 i la va portar a terme l’empresa Sorigué Zamorano SA amb un pressupost de 120 milions de pessetes. Incloïa 3.815 metres entre pont i ramals, més 2.050 de variant amb tres calçades, en els dos sentits de la circulació de 7 metres, mitjana i dos metres més de vorals. Per escometre l’obra es van moure més de 300.000 metres cúbics de terra, 10.000 metres cúbics de formigó, 720 tones d’acer i 27.000 tones de barreges asfàltiques.

Tanmateix, la resta de reivindicacions de la ciutat al ministre, nomenat fill adoptiu de Lleida en un acte solemne, van haver d’esperar: l’enllaç amb l’autopista de l’Ebre no va arribar fins al 1975 (després de la primera gran vaga de Lleida afavorida per la UTT); el tren nocturn fins a Barcelona; ampliar la línia de la Pobla fins a França; el pantà de Rialp, i millorar l’accés al Pirineu a través del túnel de Salau. En qualsevol cas, la cerimònia protocol·lària va ser breu per les presses del ministre, que va arribar a Lleida en helicòpter i va aterrar a les casernes de Gardeny.