El burca i la llibertat

Imatge d’arxiu d’una dona amb burca a Lleida. - SEGRE
Lleida torna a ser notícia en els mitjans de comunicació, i és que per part de l’Alcalde de Lleida i el seu equip de govern s’ha posat en lliça el tema que les dones no puguin moure’s per Lleida ni per dependències municipals amb la cara oculta. Que no puguin anar amb burca, tampoc amb nicab, sota pena de ser multades amb sancions que van de 300 a 750 euros per a qui la incompleixin al ser considerada com una infracció lleu. Aquesta aposta la va tenir en el seu dia l’alcalde Ros i ja va ser avalada no només per la Paeria, en el Ple, també va ser ratificada pel TSJ de Catalunya. El que succeeix és que per un tema competencial el Tribunal Suprem va sentenciar que s’havia d’anul·lar en tant que això es referia a raons d’índole religiós que superaven les competències municipals. No cal dir que des del govern municipal es defensa que la mesura obeeix a la protecció dels drets de les dones i a la necessitat de garantir la interacció social en l’espai públic.
Malgrat la bondat del que hem referit, aquest acord no està exempt de controvèrsia. D’una banda es troben aquells que defensen la prohibició. Ja sigui per les raons esmentades o sigui per qüestions de seguretat o fins i tot des de la preocupació per la igualtat. Argumenten que el burca no és simplement una peça, sinó un símbol d’opressió cap a la dona en determinats contextos culturals. Des d’aquest punt de vista, impedir-ne l’ús a la via pública seria una manera de protegir drets fonamentals i fomentar la integració.
Tanmateix hi ha els qui es mostren contraris i ho fan qüestionant que aquesta prohibició empeny aquestes dones que no poden triar a quedar-se a casa, perquè així se’ls diu, i amb això, augmentar el seu aïllament. A més hi ha qui està en contra d’aquesta i de qualsevol altra prohibició amb el gastat argument de la llibertat individual. En una societat democràtica, molts consideren que cada persona hauria de poder vestir com desitgi, sempre que no perjudiqui els altres. Fins i tot hi ha qui no entra en el debat perquè entén que és desproporcional sancionar una conducta que és residual i veuen en aquesta mesura més un símbol polític que una solució pràctica.
Davant d’aquest escenari, el que els aconsello és acabar de llegir la proposta de l’Alcalde, socialista per a més senyals (al qual no serà fàcil titllar de radical ni de feixista), quan acompanya la proposta d’un pla socioeducatiu orientat a fomentar l’autonomia i la inclusió de les dones afectades.
Amb això, es podrà saber quin suport s’ha de donar des del punt de vista educatiu, social, laboral, etc., fins i tot conèixer si hi ha conductes antisocials en el seu entorn (delictes) o si aquestes dones estan en situació de vulnerabilitat i garantir amb això no només un espai públic conforme amb els drets humans, sinó també el diàleg amb les comunitats i persones afectades. I és que no es pot negar la seua necessitat partint que això farà que les dones se sentin encara més oprimides, perquè això ens farà continuar sent cecs davant aquesta realitat, quan existeix l’oportunitat de veure-hi, ni que sigui en la penombra.
El debat és necessari i la proposta valenta, pròpia d’un polític amb volença a la seua ciutat, que permetrà una conversa viva sobre quin tipus de ciutat volem ser i jo aposto, com l’Alcalde, perquè Lleida sigui ciutat de convivència des de la diversitat però amb límits raonables i, si pot ser, consensuats.