SEGRE

SANITAT

L’accident que va posar l’Arnau en ‘mode combat’

Sanitaris expliquen com tot el personal es va mobilitzar per atendre els ferits de l’autocar de Ferran

Javier Trujillano, María José Groizard, Carme Civit, Oriol Yuguero, Cecília Llobet, Eva Ribes, Marco Palumbo, Xavier Vilà i Jaume Marín, a l’Arnau de Vilanova. - AMADO FORROLLA

Javier Trujillano, María José Groizard, Carme Civit, Oriol Yuguero, Cecília Llobet, Eva Ribes, Marco Palumbo, Xavier Vilà i Jaume Marín, a l’Arnau de Vilanova. - AMADO FORROLLA

Santi Costa Domingo
Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

El passat 1 de juliol l’hospital Arnau de Vilanova es va enfrontar a una de les situacions més complexes i greus de la seua història recent: atendre els més de 40 ferits de l’accident d’autocar de la rambla Ferran. Un succés que va obligar a activar per primera vegada el protocol d’incident amb múltiples víctimes i que va mobilitzar tot el personal del centre.

A les 7.15 hores del matí de l’1 de juliol van saltar totes les alarmes a l’hospital Arnau de Vilanova: un autocar que anava a la Granja d’Escarp es va estavellar en plena rambla Ferran i causava 44 ferits, 5 dels quals crítics. L’accident va ser de tal magnitud que va obligar a l’hospital a activar per primera vegada des que es va crear fa un any el protocol d’incident amb múltiples víctimes amb què es va mobilitzar pràcticament tot el personal del centre. Un dispositiu que, malgrat ser la primera vegada que s’aplicava, va funcionar amb un perfecte engranatge gràcies a la predisposició i coordinació dels sanitaris del centre. Ara els seus responsables expliquen com van viure una jornada frenètica en què, gràcies a la seua tasca, es va evitar que un episodi per si mateix tràgic ho fos encara més.

“Poc després de les 7 del matí vam començar a rebre els avisos i es va activar una cascada de trucades perquè tot el personal es mobilitzés per atendre els ferits a mesura que anaven arribant a l’hospital”, explica el gerent de l’Arnau, Oriol Yuguero.

“En aquell moment era el canvi de torn i tots els treballadors que estaven a la nit i que en principi acabaven a les 7 es van quedar per voluntat pròpia per ajudar, parlem de centenars de sanitaris que es van mobilitzar per al dispositiu”, destaca.

Un dels metges que feien el torn de nit i es va quedar per ajudar va ser Marco Palumbo, especialista en Anestesiologia. “Quan vam rebre l’avís, vam començar a preparar els quiròfans i amb l’Oriol vam començar a fer el triatge en funció de la gravetat del ferit. Per sort, els companys del Sistema d’Emergències Mèdiques que van atendre aquestes persones al lloc de l’accident ja els van classificar per gravetat, cosa que va facilitar molt l’organització a l’Arnau”, diu Palumbo, que recorda que “en aquell moment t’oblides del cansament i de les hores que has treballat, et concentres i fas el que saps”.

Per la seua part, la cap del servei d’Urgències, Cecília Llobet, assenyala que “quan venen tants ferits has d’habilitar boxs per poder fer l’assistència a tots els pacients greus i a les 8 del matí estàvem completament organitzats, tots els quiròfans i el servei de radiologia van suspendre les cites previstes fins a nova ordre i cada equip es feia càrrec d’un ferit, l’atenien i, si era necessari, l’enviaven al quiròfan i passaven al següent”. Cadascun d’aquests equips està format per un metge d’UCI, d’Urgències, de Traumatologia i un cirurgià, i es va replicar tantes vegades com ferits hi va haver.

En aquest sentit, el cap de secció de l’UCI, Javier Trujillano, recorda que “el que més m’enorgulleix és que tots, des de personal sanitari fins a pacients i els seus familiars, ens vam posar en mode combat, que és que tothom es posa a fer el que se’ls digui, sense perdre el temps i amb actitud predispositiva”.

Trujillano també posa èmfasi en el fet que una tasca clau de la seua àrea “era veure si hi havia punt de ruptura, és a dir, calcular quants pacients crítics hi havia, si podíem assumir-los o si calia derivar-los; afortunadament no va ser el cas”. En aquest sentit, Yuguero destaca que “tots els hospitals de Lleida es van oferir per cedir-nos llits o personal sanitari, la qual cosa és d’agrair, i el SEM també ens va preguntar si era necessari que un helicòpter aterrés davant d’Indíbil i Mandoni per traslladar els ferits a Barcelona, que tampoc va caldre”.

“Va ser sorprenent i gratificant veure que tots estàvem allà ajudant i afortunadament no s’havia iniciat l’activitat programada del dia, cosa que va facilitar la coordinació i disponibilitat d’espais”, recorda la directora mèdica de l’Arnau, Carme Civit.

Un fet que comparteix el director clínic territorial de Traumatologia, Jaume Marín, que afegeix que “aquell dia vam tenir dos amputacions i per sort ho teníem tot preparat, si l’accident hagués ocorregut al migdia, s’haurien parat les operacions de quiròfan de forma progressiva”. Tant Civit com l’adjunta a la direcció d’Infermeria, Eva Ribes, destaquen que es va sol·licitar als caps mèdics agilitzar les altes “tant per tenir professionals com llits disponibles, la veritat és que malgrat la dificultat del succés el dispositiu va ser bastant fluid gràcies a la voluntat de tots”.

La mobilització que hi va haver des de primera hora i el fet que els ferits arribaven per ordre de gravetat van propiciar que amb el pas de les hores la tensió anés baixant, però no el ritme de treball. “No hi va haver punts àlgids, però ningú se’n va anar fins que la situació va estar resolta del tot i fins hi va haver gent que aquell dia no treballava que es va oferir a venir”, apunta el director clínic territorial d’Anestesiologia. “És una norma no escrita, però quan ocorre una cosa així, tots es presten a ajudar, és part de la vocació”, afegeix.

La subdirectora mèdica i cap d’Anestesiologia, María José Groizard, destaca que “vam tenir sort que l’accident ocorregués un dia de diari i quan hi havia un canvi de torn, perquè si arriba a passar un cap de setmana, a l’agost o en plena campanya de la grip, hauríem hagut d’activar gent que no treballava i la disponibilitat d’espais i personal hauria estat més difícil; tot això ens ha de servir per aprendre i millorar els protocols”. Al cap d’unes hores frenètiques, poc després del migdia l’hospital va començar a recuperar la normalitat pròpia d’un dimecres de juliol.

“D’aquell dia em quedo que tot el que estava a les nostres mans ho vam fer bé”, assenyala Yuguero, que destaca que, a banda de l’atenció als ferits, hi havia la dificultat afegida d’identificar-los. “Ens arribaven numerats, sense noms, i no sabíem les seues al·lèrgies, malalties o antecedents mèdics; per sort la tasca dels treballadors socials va ser clau en aquest aspecte, perquè al principi anàvem una mica a cegues”, reconeix en aquest sentit.

A part de la bona voluntat i predisposició del personal sanitari i d’emergències, el que destaquen els responsables va ser la importància de la comunicació, que es va fer a través de WhatsApp. “La gestió de personal, d’espais i els avisos d’arribada de ferits es va fer per WhatsApp: vam crear un grup”, recorda Trujillano.

Quant a si aquest accident va ser la pitjor situació viscuda com a sanitaris, tots van assenyalar que no. Per a alguns, el pitjor dia va ser l’accident d’autobús escolar del 1988 a Juneda i, per a altres, l’apagada de l’abril del 2025, “en aquest cas no perquè hi hagués ferits, sinó per la incomunicació, treballàvem a cegues”.

Un succés impactant les causes del qual encara s’investiguen

L’autocar accidentat anava cap a la Granja d’Escarp i els seus passatgers eren temporers que anaven a treballar a la campanya de la fruita. Amb prou feines va recórrer 400 metres quan es va estavellar contra la Diputació. Les causes encara s’investiguen, però la principal hipòtesi seria un error humà de la conductora, que portava 3 dies a l’empresa. L’accident va tenir repercussió estatal.
tracking