Jaume Amat i Víctor Miarnau, supervivents de la Guerra Civil: “Menjàvem pa negre”

Jaume Amat té encara gravat en la memòria els trajectes que feia cada matí amb la seua mare, la seua àvia i els seus dos germans per amagar-se en una barraca al costat d’una vinya. “A primera hora del dia travessàvem tota la vinya i ens amagàvem dins, era el nostre refugi”, recorda. La seua àvia els feia mossegar un pal “perquè quan tiraven bombes li feia por que tremoléssim i ens mosseguéssim la llengua”. Veien com cada dia passaven avions en direcció a Barcelona. “Els anomenàvem la polla díndia i la meua mare ens explicava que havíem d’estar molt callats i amagats perquè eren dels que bombardejaven”, compte Amat. Veí d’Ullastrell i intern avui a la residència Llar de Sant Josep de La Seu, recorda que passaven gana.

“La mare ens alimentava com podia, amb farinetes de carabassa, llenties i pa negre, perquè per als pobres no hi havia pa blanc”, explica. En aquesta infància de guerra se li va quedar gravat com “quan van entrar els nacionals van instal·lar una parada de venda de xocolate i aliments just davant de casa nostra, però al no tenir plata no ens donaven res. Els nens intentàvem cada dia que ens donessin xocolate però ens demanaven plata, no volien res de paper, i tornàvem sense res”.

Víctor Miarnau, de Maials, tenia tot just tres anys quan va esclatar la guerra. A l’arribar les tropes, la família es va mudar d’una torre a una casa al poble, “on vam estar fins que vaig complir els sis anys i va acabar la guerra”. “Teníem una mula, vam carregar tots els nostres estris a sobre i vam anar a refugiar-nos amb la mare”, recorda. “Un dels moments que tinc més marcats i que el veig com si fos avui mateix va ser la gent al carrer cridant que s’havia acabat la guerra”, explica Miarnau. 

“La guerra –assenyala– va ser dura i vam passar molta por, però la postguerra va ser pitjor, recordo que tenia més gana que son. Va ser molt dur, vam passar moltes penes. Se’ns en anaven els ulls rere un tros de pa de panís amb formatge.”