José Nicolau, supervivent de la Guerra Civil: “Si queien bombes ens donaven uns pals per mossegar-los i no rebentar”

“Aquesta sirena que se sent és la mateixa que es va col·locar per a la guerra a la fàbrica de regalèssia per alertar els veïns quan venien avions, els avisaven amb una bandera des del castell”, recorda José Nicolau. És la una del migdia a Mequinensa i avui, com la majoria de les vegades que van passar els bombarders feixistes, tampoc cauen bombes quan sona la sirena. Al poble ho atribueixen a la influència de Francisco Andrés, un veí que va arribar a comandant de l’estat major de l’aviació revoltada.

“Ell i un alemany que vivia per aquí ens van salvar dels avions i van evitar una tragèdia”, afirma. Noranta anys després, Nicolau és una de les últimes reserves vives de memòria d’aquells anys de fúria i sang. A Mequinensa hi va haver escola durant la major part del conflicte, però no van ser, òbviament, cursos normals. 

“Ens donaven dos pals de fusta perquè els mosseguéssim si s’escoltaven els avions, eren perquè no rebentéssim si hi havia explosions. Érem criatures i això ens espantava molt”, explica. “Els avions no van venir, però estava tot preparat”, recorda. Es refereix als dos túnels que els miners del poble van excavar a les zones d’esbarjo dels nois i de les noies. “Hi entràvem a palpons i anàvem seguint”, narra. 

Les galeries, que van ser cegades després de la guerra, “encara estan a l’antiga escola, al poble vell, però no estan senyalitzades”. Les bombes i les explosions van arribar amb la batalla de l’Ebre. I, amb aquestes, la tragèdia en un poble en el qual durant la guerra la repressió de rereguarda únicament havia causat dos víctimes: mossèn Juan, que va tornar dies després d’haver-li facilitat la sortida un sindicalista, i un empresari al qual s’atribueixen, anys abans, les maniobres que van derivar en la mort d’un miner amb inquietuds sindicals. 

La majoria d’aquestes bombes arribaven de Maials, on l’exèrcit lleial havia col·locat unes bateries d’artilleria amb què batia el front de l’Ebre.

“Un matí va caure una bomba a prop de casa que va ferir a la cama el pare. Ens podria haver matat a tots, la façana estava plena de metralla. Recordo la mare netejant la ferida del pare, i que hi havia molta sang”, evoca. Aquests bombardejos han quedat gravats en la seua memòria.

“Les criatures estàvem jugant, i quan sentíem la primera bomba sortíem corrent cap a la casa que estava més a prop”, recorda. També recorda l’atroç imatge del “cavall de Griñó”, que “va acabar al balcó de la casa, esbudellat i destrossat per una bomba. En una guerra es veuen animalades”. 

La mort de 60 veïns als fronts n’és una i l’empresonament d’una trentena d’afins a la Segona República, com el seu pare, després de callar les armes, una altra. I n’hi va haver més, com l’èxode apressat de centenars de veïns amb els seus estris i animals quan els feixistes van realitzar el primer acostament al poble a finals de març del 1938.

“Va arribar un moment en què vaig pensar que els homes estan bojos perquè es mataven entre ells. I 90 anys després estem igual o pitjor. Estem bojos”, conclou.

Teresa Condal, supervivent: «La guerra va ser terrible, hi va haver molta misèria»

“La guerra va ser terrible. Al principi, Agramunt era un poble tranquil. De tant en tant sobrevolava la zona la pava (avions d’espionatge)”, recorda. “El sindicat i l’església emmagatzemaven gasolina. Per sort, poc abans de l’arribada de les tropes nacionals, els camions carregats de combustible van sortir del poble; altrament, Agramunt hauria desaparegut del tot.”

Evoca també els primers bombardejos: “Un dia vam veure la pava volant molt baixa i van començar a caure bombes. La gent estava terroritzada. Una amiga i jo ens vam amagar sota uns carretells de vi a casa seua. Ens van dir que anéssim cap al bosc del Siscar, on teníem una cabana. Els soldats ens aconsellaven tirar-nos a terra quan passessin els avions i posar-nos un pal a la boca.”

Després d’un breu període de calma, van tornar a Agramunt. “Uns tinents ens donaven menjar a canvi de cuinar per a ells.” Tanmateix, cada vegada que sonaven les sirenes la població corria cap als refugis: “De vegades passàvem allà tota la nit; estaven plens. Tanmateix, en una ocasió una bomba ho va omplir tot de runa i pols, i vaig decidir no tornar a entrar-hi més.”

La família va tornar al bosc del Siscar, on moltes persones es refugiaven en condicions precàries. “A la nostra cabana vam arribar a ser unes vint persones.”

Quan les tropes nacionals van avançar per la zona, van travessar el bosc, però prèviament soldats republicans els van advertir que fugissin immediatament. “De matinada, en ple mes de juliol, vam marxar en carro cap a Florejacs”, on es van instal·lar en una altra cabana familiar. Allà, la seua germana, quatre anys menor, va emmalaltir de diftèria. “La va atendre un metge de l’exèrcit, però no va poder salvar-se per falta de medicaments.” Pocs dies després, la guerra es va acabar. Al tornar a Agramunt, van trobar el poble devastat: “La nostra casa i moltes d’altres estaven completament destruïdes.” La seua mare va vendre algunes finques per comprar mitja casa, que van anar reconstruint a poc a poc, “segons disposàvem de cèntims. Amb 14 anys, vaig començar a treballar en una fàbrica tèxtil i en un sastre”.

“La postguerra va estar marcada per molta misèria, però vam saber tirar endavant. Els pares van recollir roba de soldats morts, i la mare la va bullir per desinfectar-la i poder reutilitzar-la”. Tampoc tenien diners, ja que la moneda republicana havia perdut tot el seu valor. “El pare era d’esquerres i el van obligar a tallar llenya a jova per a la Guàrdia Civil, però un dia el va veure el propietari d’un molí d’oli on havia treballat abans de la guerra (un peix gros, regidor de l’ajuntament) i li va dir que l’endemà tornés al molí. També ajudava un forner a passar la farina i, per sort, a casa mai van faltar ni el pa ni l’oli. A més, teníem un hort i un corral amb animals.”