90
Una Lleida roja de sang
La repressió de rereguarda sobre dretans i religiosos va assolir a Lleida nivells de violència més intensos que en qualsevol altra part de l’Estat. Una zona sense front de guerra va registrar més de 1.200 morts en ‘saques’, ‘passejos’ i execucions extrajudicials en una etapa d’ira desencadenada.

Expectació a Lleida el 25 d’agost del 1936 davant l’incendi de la catedral. - RAMON RIUS/IEI
La repressió de rereguarda va registrar una treva d’un any a Lleida ciutat, entre el canvi d’equilibris de poder a la Generalitat durant la primavera del 1937, que va tenir el POUM com a víctima principal i el PSUC i ERC com a vencedors, i l’entrada dels insurrectes l’abril del 1938.
Entre saques, morts ocasionals i sentències, es van superar les 350 víctimes a la ciutat de Lleida. Es va fer una revolució amb trets paral·lels a la russa en què s’intentava eliminar dretans i propietaris. Va ser un càstig molt dur per als que es van quedar, perquè molts se’n van anar al sospitar el que passaria”, explica Quintí Casals, historiador, professor de la UdL i autor del capítol referent a la Guerra Civil a l’obra col·lectiva Lleida, una història de violència.
Aquest volum de morts violentes es va concentrar entre juliol del 1936 i març del 1937 a la capital, on no hi va haver un front de guerra fins a l’abril del 1938, i va seguir després de la presa de la ciutat pels revoltats. Es tracta de la repressió de rereguarda, una sanguinària persecució amb una fase inicial que va ser, “per als grups socials contraris a la revolució social, un autèntic règim de terror” i que va acabar sent “extremadament negatiu” per als interessos dels seus promotors, ja que va forçar “el posicionament d’alguns sectors, com els catalanistes de dretes, a favor del bàndol colpista”, analitza Casals al llibre.
El fenomen, en qualsevol cas, no va quedar circumscrit a la capital sinó que es va estendre per tota la demarcació. De fet, el reposador de la UdL sobre la repressió de rereguarda, que inclou víctimes de la revolucionària i de la feixista, ressenya 904 víctimes mortals més en 165 municipis lleidatans, alguns dels quals, com Anya, Altron o Viu de Llevata, incorporats anys després a d’altres. Aquesta mateixa font, de resultats oberts com passa amb la gran majoria de les investigacions històriques, xifra en 328 els morts per aquesta causa a Lleida ciutat i assenyala com el primer mort per aquesta raó Jaume Calvet, natural de Bellver de Cerdanya i capellà d’Ossó de Sió, que va ser assassinat en aquesta localitat de l’Urgell el 18 de juliol, abans fins i tot que els bàndols estiguessin conformats i els territoris alineats. El seguiria l’endemà Enric Guàrdia Roma a Lleida.
“Quan se li posen xifres, espanta. I no són definitives ni de bon tros, podem comptar amb dades aproximades”, anota l’historiador, que destaca que, “per molt que s’intentés tapar durant el franquisme”, la seua repressió va rellevar la de les organitzacions revolucionàries quan els va arrabassar el control del territori, “continuen sortint dades. És una ferida que continua oberta”.
“Des del principi les posicions van estar molt enfrontades, extremistes i plenes d’odi i rancor. Les conseqüències d’això van ser tres anys d’accions i represàlies contínues entre els dos bàndols, que semblaven buscar l’extermini de l’enemic”, escriu.

Retirada el 1936 de la verge de la portalada de l’església de Sant Pere, a la plaça de la Llibertat, avui de Sant Francesc. - AJUNTAMENT D’ALCOLETGE
La cadència de mort i destrucció dels primers dies va ser estremidora: els cadàvers de cinc capellans i de dos joves van quedar tirats als carrers de la capital la nit del 20 de juliol del 1936, el dia 22 van morir cinc religiosos més i es van cremar les esglésies de Sant Martí, Sant Llorenç, Sant Pere, Sant Andreu i el Carme i el palau episcopal, el dia 23 van ser assassinats tres religiosos i un marbrista i el 24, un sacerdot més i dos civils. L’atrocitat era de tal intensitat que “va ser habilitada una camioneta, coneguda com punt blau, pel color de la carrosseria, que recollia els cadàvers que generava l’acció revolucionària”, narra Casals.
La capital es trobava en els primers mesos de la guerra sota el control del Comitè Popular Antifeixista (Comitè de Salut Pública entre juliol i setembre), presidit pel sindicalista agrari Sebastià Garsaball. Aquesta situació va canviar, en part, al reformular els tribunals al novembre un decret de la Generalitat, que va establir l’obligació d’assignar advocat als acusats. “Al principi els judicis en aquests tribunals eren una pantomima en la qual els acusats ni tan sols tenien advocat”, explica l’historiador, que recorda com el seu volum de condemnes de mort només va ser superat, amb una població netament superior, pels de Barcelona i Alacant. “Es pot dir que va ser el més sanguinari de l’Estat”, anota.
En els primers mesos de la guerra, Lleida va ser escenari d’algunes saques de presos afusellats sense judici: set el 25 de juliol, quinze el 26, 21 més (entre els quals el bisbe Salvi Huix) el 5 d’agost i, en el que Casals defineix com “la matança col·lectiva indiscriminada més gran en territori republicà”, setanta-nou el dia 20. El col·lectiu religiós, que va perdre per assassinat 270 membres (el 65% del total) al bisbat de Lleida, va ser el principal damnificat d’aquella etapa de terror.