90
Una renovació pedagògica truncada
La guerra va frenar els avenços impulsats durant la Segona República. Miquel Baró, el mestre de Seròs que ‘fugia’ de la repressió amb excursions al riu. redactors del diari segre

Un grup d’escolars amb els Germans Maristes, ja durant la dictadura franquista. - CORTESIA DE LA FAMÍLIA
Les escoles no van quedar al marge de les tràgiques conseqüències de la Guerra Civil. Els mestres i les mestres van lluitar per defensar el model educatiu que va impulsar la Segona República i que la dictadura franquista va acabar truncant per sempre.
L’educació durant la Guerra Civil va estar marcada per l’esforç de la renovació pedagògica de la Segona República i la duresa del conflicte. La vida quotidiana es va haver d’adaptar a les necessitats i als avenços de la guerra. Després del cop d’estat el juliol del 36, es crea a Catalunya el Comitè de l’Escola Nova Unificada, un organisme que eliminava l’educació religiosa i implantava la coeducació (sense separar nens i nenes) en una escola pública, unificada, en català i de caràcter racionalista. Molts mestres van ser mobilitzats i enviat al front, cosa que va provocar un relleu constant a les aules, que també es van convertir en un refugi per als més petits. Els bombardejos van ser especialment durs, com el que va colpejar de mort el 2 de novembre del 1937 el Liceu Escolar de Lleida, centre pedagògic renovador fundat per la família Godàs.

Vista d’una aula de la Maternitat de la diputació de Lleida, amb alumnes als pupitres i la mestra a l’esquerra. - AUTOR DESCONEGUT. ARXIU FOTOGRÀFIC DE L’INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS DE LA DIPUTACIÓ DE LLEIDA
A banda dels referents lleidatans en aquesta renovació, és essencial recordar el paper dels mestres de poble, com Miquel Baró, de Seròs. Per a Mark Lapiedra, del departament de Ciències de l’Educació de la UdL, és el “nostre Antoni Benaiges”, conegut com El professor que va prometre el mar. Durant la seua investigació sobre els cursetistes durant la República, van recuperar la figura de Baró. Una veïna de Seròs conserva els quaderns dels seus pares, alumnes d’aquest mestre.
“Tot el que ell criticava als seus diaris durant la seua formació, el que considerava que s’havia d’ensenyar, finalment ho va posar en pràctica”, assegura. A les seues classes donava importància al dibuix com a mètode d’expressió i impartia la història a partir de personatges històrics rellevants. Fins i tot portava d’excursió els alumnes els dissabtes a la tarda per continuar ensenyant de manera pràctica.

Imatge de Miquel Baró Daban, mestre que dona nom a l’escola de Seròs.
“Un veí ens va portar als llocs on anaven, com el riu i l’aqüeducte. Allà els explicava el funcionament de les politges, la força de l’aigua, els regadius i la gravetat”, relata Lapiedra. Baró va haver d’adaptar la seua manera d’ensenyar la repressió després d’un procés de depuració. Mai parlava de la guerra, segons recorda encara aquest alumne, però els primers anys després de la contesa va mantenir aquestes “escapatòries” per continuar amb l’educació que ell defensava. La documentació constata que el mestre de Seròs va haver de passar un procés de depuració el 1938. “Va ser acusat de roig, anticlerical i marxista. Gràcies als informes favorables de l’alcalde, el cap de la Falange i el capellà del poble, va poder salvar-se i continuar com a mestre”, afegeix. De Baró, l’alcalde va dir que era “molt bona persona” i del cap de Falange, que “era esquerrà, però que estava condicionat pels republicans”.
Per al capellà, no era gaire catòlic ni religiós, però estava casat per l’Església i els seus fills estaven batejats. “Sense els contactes que tenia, era difícil que s’hagués salvat, però va haver de reprimir la seua personalitat”, apunta Lapiedra. Segons es recull a La depuración franquista del magisterio público, de Francisco Morente Valero, 1.038 mestres van passar un procés de depuració a Lleida. Més del 25% del total van patir algun mena de sanció: el 4,5% van ser separats del servei o inhabilitats i el 10%, traslladats a una altra localitat.

Alumnes i professors, en una aula d’una escola lleidatana. - AUTOR DESCONEGUT. ARXIU FOTOGRÀFIC DE L’INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS DE LA DIPUTACIÓ DE LLEIDA
“Hi havia els que van ser afusellats o empresonats, els que van optar per marxar i els que es van quedar, però van haver d’adaptar-se al nou règim”, destaca Lapiedra. “Va ser un atac a una educació basada en la llibertat, la creativitat, la llengua pròpia i l’esperit crític” i el que va fer la dictadura va ser “eliminar” aquells que la defensaven.