El Suprem ordena a la família Franco tornar a l’Estat el Pazo de Meirás
Un edifici construït per ordre de l’escriptora Emilia Pardo Bazán a finals del segle XIX que va ser residència d’estiu del dictador
Façana principal del Pazo de Meirás en una imatge d’arxiu.
El Tribunal Suprem ha decidit per unanimitat confirmar la sentència de l’Audiència Provincial d’A Coruña i ordenar a la família Franco la devolució a l’Estat del Pazo de Meirás. La Sala Primera del Suprem ha desestimat tots els recursos interposats contra aquesta sentència, tant el de la família del dictador, que aspirava que se li reconegués la propietat de la finca, com el de les administracions públiques, que pretenien no haver d’indemnitzar els hereus per les despeses realitzades a l’immoble.
El Pazo de Meirás (Sada, A Coruña), un edifici construït per ordre de l’escriptora Emilia Pardo Bazán a finals del segle XIX, va ser residència d’estiu de Franco durant tota la dictadura, després d’un procés que va simular regalar-l’hi i alhora vendre-l’hi durant la guerra civil. A partir de la mort del dictador, la família el va utilitzar fins que el govern espanyol el va reclamar el 2019 per al patrimoni públic, en una acció judicial a la qual van donar suport els ajuntaments d’A Coruña i Sada, la Diputació d’A Coruña i la Xunta de Galícia.
La sentència, datada l’11 de març i adoptada per unanimitat, posa èmfasi que, durant la dictadura, resultava complicat distingir entre els béns personals de Franco i de l’Estat, en tractar-se d’una "autocràcia personalista". Realitza un relat extens de l’ocorregut des de l’inici de la guerra civil i l’adquisició de l’immoble a la viuda del fill de Emilia Pardo Bazán, Manuela Esteban Collantes, per part d’una junta de notables de la zona, per després regalar-li a Franco i posteriorment simular la venda directa des de la propietària al dictador –aquest acte és nul, ja que realment ja l’havia venut–, així com la falta d’entrega dels diners fixats en l’escriptura.
El Suprem dona la raó als fallos previs a l’anul·lar tot aquell procés de regal i venda, així com a descartar la possible propietat dels Franco per usucapió o prescripció adquisitiva, ja que considera que el pazo mai no va deixar de ser un bé de domini públic i, sobre els terminis, defensa que com a mínim fins la dècada de 1990 no van posseir la finca com a propietaris, per la qual cosa no va transcórrer el termini legal de trenta anys. De forma paral·lela, en un altre procés judicial l’Estat va aconseguir la propietat de 559 elements que segueixen a l’edifici, ja que la demanda sobre la propietat de l’immoble no incloïa el seu contingut.
Els Franco seran indemnitzats
Les administracions públiques van recórrer el fet de què l’Audiència Provincial d’A Coruña va determinar el 2021 que els Franco havien de ser indemnitzats per les despeses que van tenir en la propietat, en considerar-los posseïdors de "bona fe". Tanmateix, el Tribunal Suprem recorda que en la demanda original no es discutia aquesta qüestió i no és possible afegir-la en un moment processal posterior. "La demanda no contenia cap pretensió sobre la liquidació de l’estat posseïdor", resumeix el fallo, sobre l’escrit presentat en el seu moment per abordar el procés. Entén que les administracions "van alterar substancialment la demanda" en afegir ara que els hereus de Franco han de ser considerats posseïdors de "mala fe".
Esmenta també el fet que les primeres propietàries del Pazo de Meirás, després de la mort de Franco, van ser la seua viuda, Carmen Polo, i després la filla d’ambdós, Carmen Franco, ambdues ja mortes. "La bona o mala fe ha de ser la d’ells, i no la de la viuda i filla de Franco, la possessió del qual no va ser discutida, ni per tant, va haver de ser liquidada", continua. El Tribunal Suprem conclou, per tant, que ha d’abordar-se aquesta liquidació de l’estat posseïdor i els Martínez-Bordiú Franco han de ser indemnitzats.
