SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Encara no sabíem ben bé què era una guerra, perquè ni a casa ni a l’escola no se’n parlava —o se’n parlava amb monosíl·labs insubstancials—, però en canvi en teníem una experiència personal. No una experiència directa, és clar, no havíem sentit mai petar cap bomba, però n’havíem vist alguna mig soterrada al turó de Maneta. Qui no ha xiulat algun cop amb la beina d’una Mauser? Potser la bala que va escapçar la vida del soldat que jeu sota un bancal de presseguers.

Fins ben entrada la dècada dels setanta, a les zones que van ser front de guerra —i Lleida i el Baix Segre ho vam ser gairebé nou mesos— encara es conservava, aquí i allà, una quantitat significativa de material bèl·lic. Els nascuts a començament dels anys seixanta, els fills de l’EGB, en som testimonis. I més d’un company col·leccionista. N’hi havia un en concret que arreplegava de tot, bales, granades de mà, projectils explosius... Guardava el material, polit i ordenat, a l’algorfa, fins que un dia va volar mitja teulada. Jo, en canvi, jugava amb una arma més modesta, la carcassa d’un fusell, potser un Carcano, l’arma reglamentària de les tropes italianes. No recordo pas com va arribar al corral de casa. Estava tot rovellat, sense culata, però per a mi tenia més valor que el rifle que puntualment em compraven als firals de la Festa Major. Potser perquè, tot i el deteriorament, el Carcano havia estat una arma de veritat i no pas una joguina. Així vam criar-nos, entre l’èpica del Far West i el silenci indiferent de les trinxeres.

Fins aquí la nostra guerra. Després vindria la Transició i el relat. Un relat trampós des de la base, que ha hagut de menester dues lleis per blanquejar-lo: la Llei de memòria històrica del 2007 i la de memòria democràtica del 2022. Finalment, l’Estat espanyol ha acabat condemnant el cop militar del 18 de juliol del 1936 i la posterior dictadura. Només ha trigat vuitanta-sis anys. I tot i la condemna, continua existint la Falange, continuen les celebracions feixistes cada 20 de novembre, tenim rei i princesa hereva, i el mateix himne i la mateixa bandera “nacional” que onejava pel carrer Alcalde Costa el 3 d’abril de 1938. Al Valle de los Caídos, continuen segrestades les despulles de milers de soldats republicans. Noranta anys! Quanta memòria potinejada.

tracking