Un cor verd
Quim Curbet és un veritable homenot, un d’aquests personatges singulars i interessantíssims que la nostra societat, amb les seves ambicions i les seves fragilitats, és capaç de generar. Amb un aire un punt escèptic, no exempt de lucidesa i una paraula ben esmolada ara ens ofereix el llibre Un cor verd. Notes, reflexions i records sobre la vida, les arts gràfiques, la fotografia, l’edició i l’escriptura. Si el títol, que fa l’efecte d’un parònim del seu cognom, ens remet al territori de les emocions, el subtítol resulta descriptiu de l’estructura del text. Hi trobem un viatge a través de la memòria i de l’oblit, però també un devessall d’apunts, de pensaments que ens conviden a reconsiderar amb una mirada crítica la nostra aproximació a la condició humana. Després d’una breu nota introductòria, Curbet divideix el volum en cinc capítols, ja enumerats al subtítol. I comença reflexionant sobre els seus primers paisatges: “A Campllong, es pot tenir una idea del que pot ser l’infinit mirant al fons dels ulls de la seva gent”, “Els pagesos saben el que nosaltres no sabem: que no tenim res i que és la terra la que ens té”... I ens hi parla dels pares, dels germans, de la petjada del que hem viscut en el que tenim a prop. Al segon capítol, hi tracta de la seva relació, d’arrels familiars, amb l’univers de les arts gràfiques, de la tipografia, la tinta, el paper, les transformacions tecnològiques, però també del silenci, de les llibreries, de la llengua i la cultura. Fotògraf excepcional, Curbet dedica a aquesta seva dimensió unes pàgines rellevants, on defineix així la fotografia: “és un art del nostre temps, a través del qual se cerca la bellesa i s’intenta comunicar estats emocionals i inquietuds morals.” S’endinsa tot seguit en la seva experiència d’editor i s’atura a referir-se a autors que ha publicat i admirat com Narcís-Jordi Aragó o Salvador Sunyer i Aimeric, representants destacats d’una consciència exemplar de ciutadania. La pulsió creativa de Curbet ha tingut una plasmació convincent en l’escriptura, tant en vers (Amb ulls de vidre o Còpia de seguretat) com en prosa (El viatge del gironauta o Cròniques de Trístia). En aquest darrer capítol Curbet ens explica: “Quan escric, les paraules caminen soles pels carrers de tinta empedrats amb paper.”
