‘Saur’

Laia Llobera és una de les veus més sòlides, consistents i originals de la poesia catalana actual. Saur és una obra major dins de la producció de Laia Llobera. Ho és per la seva extensió i per la seva ambició. Pere Ballart, que n’ha escrit l’epíleg, en destaca la recerca espiritual que, tot i referida al present, “transita per l’Occitània de fa gairebé mil anys”, i l’escreix de “rigor i codificació formal” respecte als seus poemaris anteriors i que associa al “conreu sostingut del decasíl·lab” i de la rima. Hi constatem evocacions de l’univers càtar, que ella mateixa explicita quan, a les notes finals, ens explica: “Saur ha estat escrit en diversos indrets de l’antic comtat de Tolosa, l’antic comtat de Foix i l’antic comtat de Provença” i hi afegeix “en honorança als meus ancestres materns, que provenien de Benais, antic castrum de Massabrac, feu càtar, als peus del castell de Montsegur.” El volum s’estructura en cinc parts: Aquesta font tan clara, Immortèla, Beatus Ille, Saur i L’or d’Occitània. A l’inici ens recorda, recolzant-se en Joan Coromines, el probable origen germànic i el significat del títol, daurat brunenc. Hi són força presents el do de l’amor, tan relligat al món trobadoresc, i la memòria dels absents. Laia Llobera hi celebra la força i la bellesa del desig. D’aquell prodigiós món literari medieval Laia Llobera s’inclina per afirmar-se, des d’una sensibilitat subtil, en el lirisme enaltidor i no pas en l’èpica del combat i la conquesta o en el vessant més irònic i crític. Aquesta tria es reflecteix en estrofes que proclamen la bellesa i reclamen la tendresa. La segona part del llibre, Immortèla, defensa la dignitat d’existir, la persistència del ser. La sensualitat, d’altra banda, troba expressions admirables a la part del llibre que Llobera anomena amb el títol del conjunt, Saur: “No he sabut deseixir-me de tu./ Quan s’estima, s’estima sempre./ Lliure de bosc. Lliure de mans./Enramant-se des del ventre”. A L’or d’Occitània hi ha un tancament, formalment impecable, del llibre que reprèn el fil que n’entreteixeix cada part i que en defineix la unitat: “Pels grocs trencalls del temps i la memòria/ entrelluquem encara el somni d’or/ de la llum que amortalla aquesta història/ i ens l’adolla apressada a dins del cor.// Ahir, a l’horitzó, s’hi arbrava el crit/ dels homes bons que nien dins nostre”.