Catalunya 10 milions
És una bona idea això de la Catalunya dels 10 milions. També dels 15 o dels 20. Hi ha lloc. A la Sagrada Família hi cabria molta gent. Tots entaforats en vertical. Vivint drets. Com ciris humans. Milers de persones. El cel és a Catalunya. Però cap on ha de créixer la Catalunya dels milions d’éssers animats o inanimats?
Òbviament cap a la Terra Ferma. Aquí hi ha sòl, terra, superfície. Aquí hi ha puesto per a tots. Cal planificar, urbanitzar una columna vertebral de ciutats des de la Ribagorça al Segrià. Ens cal construir un Pont de Suert 4; Alfarràs 6; Massalcoreig 2; Alcarràs 4; Seròs 8… Metròpolis plenes de gent i de serveis. Com ciutats presó. Formigó per a tots. Granges de persones. Milers. Mastegant, criant, reproduint-se sense parar. Lleida pot ser la nova Barcelona. Buidem l’àrea metropolitana, omplim el desert rural. Ajudem-nos. Solidaritat, camarades. Fem transfusions de sang. Barcelona menstrua, “el territori” s’embruta.
Catalunya. Gairebé dos milions de persones el 1900. 2,7 el 1930. 5,1 el 1970. 6 el 1990. 8 el 2025. Ara en volen 10. Els tindrem d’aquí a dos dies. Ja deuen esperar al vestíbul. És científicament possible que un dia hi hagi tanta gent a Catalunya que en comptes de plagues de conills hi hagi plagues d’éssers humans corrent com conills pagats per l’administració. I els conills de vacances a Benidorm ballant tot el dia “Islas canarias” i menjant pollastre a l’ast. I així tot… “Quantes coses per dir que tothom calla / Tot n’és ple / Quantes ulleres fosques per no veure-hi / Tot n’és ple… Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires / Tot n’és ple… Quants pagerols que es venen la pineda / Tot n’és ple… Quants pobles afollats pels arquitectes / Tot n’és ple / Quantes platges amb fressa de garatges / Tot n’és ple… Quants peixos morts vençuts per la vellesa / Tot n’és ple… Quants catalans vestits a la flamenca / Tot n’és ple / Quants botiflers amb carota de jutge / Tot n’és ple... Quants saberuts que no llegeixen gaire / Tot n’és ple / Quants elefants sagrats que no llegeixen re / Tot n’és ple”. Ja tot era ple quan ho escrivia el poeta J.V. Foix. Ara no és que sigui ple: és que ens diuen que calen més milions de persones. Correu al cementiri que avui encara hi ha lloc per viure.
