Salting A2
Tothom necessita fotre salts a la vida. Botar. Rebentar. Per això cada cop més les criatures celebren els seus aniversaris als salting que s’escampen per tot el país. Llits elàstics, sucre i capitombes. I els nens a dormir com lirons anivellats per un peu de rei. Però és del tot incomprensible que el salting més immens, colossal, infinit, divertit, fester, graciós, no figuri com un dels més reconeguts de Catalunya: l’A2.
No hi ha dia que no saltem i botem. Fem saltirons, cabrioles, per aquest salting simpàtic, ocurrent, salat que és una autovia que, ja saben, a partir del cartell de Lleida es converteix en la rampa de llançament del cloc-cloc. Ai, ai. Ei, ei. Arg. Uuu… Muntanyes russes, catalanes, congoleses, vietnamites… Internacionals i siderals. I tot gratis. Lliure. Repetitiu. Gormand. Addictiu. Per això hi passem cada dia, cada setmana. Ens hi veiem obligats. Perquè som uns malalts de la festa. Necessitem A2 en vena. En volem més: des de l’agost en obres. I necessitem aquella xeringa d’ai… Quin gustet no moure’m ni mig centímetre. A2, A2, A2… la droga. Volem que ens ajudin, per desenganxar-nos. Tenim dret a la desintoxicació, a la sanitat. Com tenim dret a l’escolarització. Hi tenim dret.
Tenim dret a carreteres en bon estat i per això li hem de dir, cridar, xisclar: que tenim dret a existir. Tenim dret a viure i no a morir. L’A2 és un dels nostres cadàvers exquisits.
No som una nació: som una humiliació. Això som. Una carretera perduda. No sabem on anem. I això ens passa: que no sabem el que ens passa. Però mentrestant, morim a l’A2, on el país mor, malgrat n’hi ha que creguin que a partir de la Panadella no és país i que només volem carreteres per esbargir-nos i dialogar amb bolets. Sense quitrà no hi ha demà.
L’A2 és un estat d’ànim quan es vol fotre asfalt i enterrar un país que era país. Però l’A2 té un problema i és que és la pell coent, viva, de la veritat. I ara, ara és un salting. Però no ens permet saltar. Botar cap a Barcelona, Madagascar, o el futur… On hi ha asfalt, on no hi ha cabrioles.
El quitrà és un passaport. Les diferències nacional-territorials són llits elàstics. Som immigrants a casa nostra. Intenteu saltar el mur. El de Berlín, el de la Panadella, el de l’analfabetisme, el del menyspreu... proveu-ho!! Veniu al salting A2! Patiu i pagueu per ser ciutadans sense dret a saltar la frontera del respecte.
