Llibreries de paraules
L’hivern de 1984 tenia un senyor constipat. El recordo com si estigués a la vora. Mentre vivia mig moribund al sofà em van dur a les mans un llibre d’en Josep Vallverdú: Els inventors de fantasmes. La coberta era de color soca de bosc xocolata desfeta. El mig llegia davant el foc a terra que em feia la cara de torrada. La temperatura, la febre, les al·lucinacions per totes bandes. Aquella calipàndria que no marxava mai dels meus 9 anys la vaig curar llegint un regal vitamínic de cel·lulosa d’uns estudiants de periodisme que es quedaven en pana i havien de passar la nit a una casa solitària i s’escalfaven explicant històries.
Quan tenia 44 anys en Vallverdú em va signar el llibre. I li vaig explicar la cosa. Recordant les soques de casa espetegant, la meua cara de tomata, i les pàgines de paper fent un sofregit a les mans. El llibre el va comprar ma mare a la llibreria La Noguera, al carrer Major de Balaguer. Ara tanca. Després d’anys i panys. 72 anys, diuen. La va posar en marxa en Josep Espar Ticó. Encara recordo el darrer cop que el vaig veure (2020? 2021?) al metro de Barcelona: “Anar-hi, anar-hi…”, em va dir fluixet i lent en veure’m!” Vam intercanviar uns cèntims de paraules i ens vam dir adéu. Sempre hi ha un adeu, però també un hola.
Al cap dels anys l’Espar li va traspassar la llibreria a en Jaume Casals i fins avui: 50 anys ell sol. Ara seria fàcil dir tot això que es diu quan tanca una botiga, una llibreria i una vida com aquesta. Que si la cultura, els llibres… Aquest bla, bla, bla de sabó que surt per la boca. Però el que passa és que a vegades creus que els llocs no moriran. Que no poden morir. Passaves per davant de La Noguera i sabies que sempre hi era. Podia passar temps que no hi passaves, però sabies que hi seria. Ara, ja no.
Si hi ha una cosa que ens ensenyen els llibres és que tot es pot acabar. Hi ha una primera pàgina i n’hi ha una de darrera. Els llibres, hi ha gent que els devora, d’altres els abandonen. Però el llibre, indiferent, és biològic. Està creat per néixer i morir. Ara em ve al cap allò que es deixarà de dir: “A La Noguera”, “Allà on hi ha La Noguera”, “A tocar de La Noguera”, etc. Tot el que va més enllà d’una llibreria, d’un comerç. Les paraules fan vius els llocs. Les paraules dels llibres i les que no surten als llibres.
