Sostenibilitat?

Molta gent parla de sostenibilitat. Ningú té punyetera idea de què és la sostenibilitat. Però és molt important la sostenibilitat. Molt. No podrem viure sense ella. Però ningú la coneix. Ai, calla. Ai, ves, bada. Ai, no fos cas. Aquí.

Fa temps hi havia gent que desclucava els ulls quan el sol aixecava la persiana del dia. I treballava, menjava, cagava, vomitava… I feia la viu-viu. I se n’anava a dormir quan el vespre li estirava les orelles a la nit. I fet i fet no havien gastat res d’electricitat. Perquè no existia. O si hi era només es pitjava l’interruptor en cas d’amenaça extraterrestre. I dins d’aquestes cases de clarobscurs existencials, diaris, acabaven plegant les molles de pa moribundes de la taula. Per l’endemà fer sopes. I pel passat demà. Ah, que no sabeu per què ho feien? I com s’ho manegaven? No us puc ajudar. I així tot.

Tot vol dir que si la camisa s’esquinçava, doncs s’apedaçava. Sargir. Res es tirava. Fins al final. Fins que no pogués més. Perquè les peces de roba eren vives. Biològiques. Purs éssers. I així tot. I els gats no eren domèstics: es fotien les rates. I fins i tot a tu si no vigilaves. I això tenia un sentit. Quin? Emm… No tinc temps d’explicar-ho. Tirem. I es menjava quan tocava i el que tocava. Ni més, ni menys. Aquella mitjania. La balança. Es respectava. Perquè es sabia que no érem més espavilats que la natura. Que sempre alçava les mans agitant els papers que deien que la terra era seua. Muts i a la gàbia. Quiets.

La gent no viatjava. I no contaminava. I no era més ruca. Tot el contrari. Sabia el nom exacte, precís, detallat. De les herbes, les muntanyes, els rius, les musaranyes. De la realitat. Sense fer extraescolars. Sense anar a la universitat. I així tot. Podríem seguir. Però fa pena. Com se n’han rigut de totes aquestes persones. De tots aquests pobles. Que tota la vida han estat “sostenibles”. I mai han dit aquesta puta paraula de merda fabricada per analfabets de despatxos biodegradables. Perquè si ara vingués una guerra nuclear, o un atac zombi, o de mamuts caníbals en formol, ells serien els únics que continuarien vius. I ara molts volen viure de vendre merda i mentides: explicant-nos això de la sostenibilitat. De com hem de fer les coses. Com les havíem fet sempre, carallots insostenibles.