Cromosoma de més?
Ens vam entendre amb un microsegon d’ulls. Va engegar el turbo intercooler. Uns dos-tres minuts. I li vaig dir: “Sento.” I així va quedar. Abans, l’Anna Pérez Mir ja havia fet la feina que ens va dur a la trobada, i la que faria després. Però el dissabte passat, en Quim Vilamajó, a la seua Tàrrega, no va presentar un llibre, ens va dir una cosa.
Ell és una persona. N’hi ha que ho dubten. Per bé i per mal. Ais! Això. Més. Ell no és un pacient. Un malalt, un desvalgut, un incapacitat. Un... Ens ho va dir. Sense cridar. Però amb aquell dolby surround existencial que fins i tots els sords crònics d’ultratomba ho poden sentir. Sento. En Quim ho deia com qui fa una truita a la francesa i el xxxxs de la paella ens fa saber que tot va bé. Com qui demana un cafè i la màquina ens comunica que Xiiiiiiiiii. Com qui xerra amb una rosa i la flor s’enrojola per reconèixer-nos. Com qui... Però per què ell no és qui?
Feia ballar les celles un twist and shout en Quim. Quan explicava com sentia l’amor. Prenc nota: “Noto que les cames se m’adormen.” I en Quim ens recordava què era despertar d’amor. “M’encanta estimar”, ens deia com la picada d’un mosquit a l’estiu. Inevitable. Natural. Normal. Com tots. Però, ell, Com si... Com si. I parlava dels pares, dels padrins, de la germana... De tots. Com parlem tots. Però, ell és tots?
Seria tot fàcil de dir. I ell, vés bada, té un cromosoma de més. Osti. Sumar és restar? Ai, no ho sé. Perquè ens estira les orelles, i el múscul, sisplau, ara crida. A nosaltres, al món a l’univers: “Tenim dret a néixer.” Tenim dret a existir. Collons, ovaris, caratxos, clar. Llibertat i independència. No empresoneu. No tanqueu, obriu. Pedagogia vida. L’existència és sobretot una presència. I no volem absències. Volem presències. Més i més. I penso que va fer pensar. Si ell té un cromosoma de més, els altres en tenim un de menys? A la vida dos més dos no fan quatre. A vegades fan tres, d’altres cinc, a voltes dos i mig, i així anem sumant, restant... Som el que queda. Entre una suma i una resta. Entre. Som el que sentim. Sento, diu, ens diu. I ens mira. I no marxa. I continua. I hi és. I hi és més. I callem. No tothom ho pot dir. I, en Quim, sí.
