SEGRE
Sobre la transcendència

Sobre la transcendènciaSEGRE

Creat:

Actualitzat:

Si en un article anterior parlàvem de modernitat i de modernor com a conceptes diferenciats, aquest el dedicaré a parlar de la transcendència, tot i que a algun lector li pugui sobtar. També he escrit en algun article anterior que una de les característiques de la nostra societat és aquesta tendència al pèndol. Som una societat que passa amb una certa facilitat d’un extrem a l’altre, tot i que a vegades sigui difícil d’escatir la llei oscil·latòria que s’amaga darrere d’aquests canvis.I si hi ha un punt en el qual es poden reconèixer totes aquestes oscil·lacions pendulars és en el tema de la nostra relació amb la transcendència, és a dir, amb aquell món que se situa més enllà dels nostres sentits i, sovint, del nostre intel·lecte.

La relació amb tot allò que forma part del misteri, o dels misteris, entesos en aquest cas com a veritats revelades que no poden ser analitzades sota l’esquema de la racionalitat.Les religions del Llibre (és a dir, el judaisme, el cristianisme i l’islam) entenen la transcendència com una condició o estat que supera la pròpia existència física, i que en pot ser fins i tot independent. Consideren que Déu, com a creador de l’univers, és transcendent, és a dir, que es troba fora o a part del que ha creat. I a més, aquest principi de transcendència s’atribueix no només a l’ésser diví, sinó també al seu coneixement, perquè Déu transcendeix l’univers, però alhora també supera el coneixement, es troba més enllà de la capacitat humana.Aquesta introducció serveix per explicar quina ha estat, fins fa poc, la relació de la nostra societat amb la transcendència, amb la divinitat.

D’acord amb un motlle catòlic, força monopolístic, hem teixit la nostra relació amb la divinitat amb molts afegitons de caràcter cultural, sentimental, folklòric i, fins i tot, polític.En el conjunt d’Europa, per contra, s’ha produït un procés de secularització, pràcticament constant, que va començar, de fet, amb la Revolució Francesa i que s’ha anat incrementant de forma notable durant el segle XX, especialment a la seva segona meitat.Aquest procés de secularització, de separació de l’esfera religiosa (restringida a l’àmbit privat) de l’esfera civil, no s’havia donat a casa nostra, de fet, fins a les dues darreres dècades del segle XX, i encara. De manera que hem passat d’una pràctica religiosa força generalitzada, amb una acurada i constant mostra pública de la fe, i que marcava el calendari, a un pràctic abandonament d’aquesta pràctica religiosa, sense que, probablement, hagi existit un procés de discerniment ni de decisió meditada gaire elaborat.S’ha abandonat, de forma molt majoritària, la pràctica religiosa perquè ha deixat d’estar de moda, perquè es percep com quelcom antiquat i perquè allò que proposa l’Església catòlica i la seva pròpia realitat interna no és gaire engrescador.Amb aquest estat de la situació, sobta encara més que en una ciutat com ara Lleida hi hagi ara més processons de Setmana Santa que quan jo era petit. És paradoxal que a una menor pràctica religiosa es respongui amb una major exhibició pública de la fe. Probablement, factors culturals, sentimentals i identitaris hi juguen un paper més important que no la mateixa fe.Sigui com sigui, la modernor s’ha endut, o això sembla, per endavant les arrels cristianes de Catalunya, i em temo que aquest pas no ha estat gaire meditat, sinó que hi han jugat més sentiments d’alliberament, que feien percebre com un encotillament la pràctica religiosa, que no pas una reflexió serena i profunda sobre el tema de la transcendència.Amb aquest panorama, l’Església catòlica a Catalunya va cap a convertir-se en una opció minoritària? Ser i afirmar-se catòlic serà una manera de ser contracultural i antisistema? I si això fos així, no seriar millor per a la mateixa Església, que es veurà comminada a fer una catarsi? D’altra banda, guanyaran terreny noves formes d’espiritualitat o abandonarem tota mena de cerca de la nostra relació amb la divinitat? Més preguntes...

tracking