Futur i progrés

Per a avançar en la línia d’incidir en el futur i de generar progrés, la societat catalana cal que es fonamenti en l’establiment d’uns lligams de confiança mínims, que han de permetre, alhora, la convivència i el compliment de normes socialment acceptades. D’altra banda, cal tenir clar que la confiança en un mateix és un dels components bàsics de l’autoestima, un combustible bàsic per anar per la vida.

Basats en aquesta idea de confiança, entre nosaltres i amb un mateix, cal avançar cap a la idea de progrés, cap a una idea de modernitat. Una idea que cal fonamentar en l’exigència i en l’austeritat, i que quan aquestes manquen deriva cap a la modernor.La modernor és aquella manera de ser, en certa manera, aquella patologia, que ha envaït ja fa un temps bona part dels catalans, i que consisteix a voler ser sempre, a tothora i malgrat tot, els més moderns en tot. Aquesta cerca constant de la modernor dificulta cap tipus de continuïtat, i situa les expectatives a nivells tan alts que no s’hi acaba d’arribar mai, cosa que comporta un grau d’insatisfacció permanent.Aquest neguit constant forma una societat acrítica, disposada a acceptar qualsevol cosa en virtut de ser consumidors de la darrera tendència. I, òbviament, sense capacitat crítica ni assossegament per discernir, s’acaba comprant, fent, pensant o defensant qualsevol ocurrència, per absurda que pugui ser. I quan ja la tenim, es corre a posseir-ne una altra, perquè ja és més moderna, i entrem en un bucle sense sortida aparent.En la modernor no hi ha pla global, ni objectiu compartit, ni exigència de superació. Només una necessitat autoimposada de córrer i córrer darrere la última novetat. I això ens fa presa fàcil d’especuladors, saltataulells, professionals de la modernor i gurus de temporada.

Per a tenir una idea de futur i eines de progrés ens convé confiar en la ciència i la tecnologia. Sabent que aquesta confiança, històricament fonamentada, té també les seves contrapartides, perquè en definitiva tot depèn de l’ús que els humans siguem capaços de fer de les eines científiques i tecnològiques. I els humans som capaços de lo millor i de lo pitjor.Qualsevol avenç en aquests camps hauria d’anar acompanyat d’una reflexió sobre els seus límits ètics. Però, a vegades, quan es fa, s’acostuma a realitzar tard i com a mesura pal·liativa d’algun foc encès i difícil d’extingir.I, paral·lelament, també convé una reflexió sobre les exclusions, les bretxes, la condició de les persones que no poden seguir el ritme que a vegades sembla que es vol imposar (ja sigui per raons socials, econòmiques, culturals, formatives, etc.).

De cara a un futur millor, de cara al futur que hauríem de facilitar als nostres joves, caldrà eliminar el llast de les rutines, de les pors, de l’aversió al risc, de l’endogàmia de tants cercles concèntrics, de les paràlisis i de moltes estructures econòmiques i socials que tenim. Per a lluitar contra tot això necessitarem voluntat de ser, iniciativa i aspiració al pacte. Ens cal continuar tenint voluntat de ser, voluntat de permanència. Una voluntat que ha d’implicar la defensa i foment de les nostres llengua i cultura, de la societat del benestar i la urgència de poder disposar de les eines de desenvolupament que facilitin el progrés general i la convivència. I per a fer-ho efectiu necessitarem lideratges ben establerts i comunament acceptats.Ens caldrà iniciativa, per a continuar defensant, i retocant si cal, el sistema mixt de provisió de serveis, l’eliminació de barreres burocràtiques, una fiscalitat més adaptada i el suport a l’empenta dels emprenedors que han de vivificar el nostre sistema productiu. També ens caldrà continuar desenvolupant l’aspiració al pacte, un pacte que significa lleialtat. 

Ens caldrà avançar cap a un pactisme Catalunya endins i un pactisme Catalunya enfora.  Caldrà reconquerir els ideals de franquesa i llibertat, i la idea de sobiranies compartides. I lleialtat que vol dir respecte. De tota manera, i de cara al futur i relacionat amb la idea de progrés (de la qual ningú no en té l’exclusiva), l’obstacle més gran avui dia és l’enveja. Aquest és el gran pecat dels catalans, i una realitat que sempre et trobes gratis per poc que destaquis. Mentre això sigui així, el nostre futur està molt compromès, i podrem tirar poques coses endavant.