SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La societat catalana, i cadascú de nosaltres també, té una certa tendència històrica al moviment pendular. L’opinió pública, i probablement encara més la publicada, pot variar el seu posicionament per efecte de la moda, de la militància, de la pressió social o per conversió espontània (o estimulada).

Passem d’un extrem a l’altre amb una certa facilitat i es dona un efecte gregari amb freqüència. A quasi ningú no li agrada ser assenyalat o que se’l consideri el raret d’un grup, i fem el possible per acomodar la nostra opinió a la majoritària, o a la que s’expressa amb més contundència, i que voldria ser considerada com a majoritària. A aquesta realitat probablement hi podem sumar la por a enfrontar-nos a la massa, la manca de personalitat, una certa negació de la individualitat i el no tenir eines per participar en un debat ric i assossegat.Amb aquests vímets és complicat estimular el debat públic, un debat lliure, franc, obert i responsable. Es tendeix massa a l’encastellament i a la defensa tancada dels posicionaments. I és per això que ens cal una recerca constant de l’equilibri. Un equilibri que implica assossegament, eines d’intercanvi i validació independent. Elements que no hem tingut històricament perquè som una societat amb dèficits culturals i convivencials, i això dificulta que siguem una societat democràtica, sòlida i estructurada en plenitud.Un element imprescindible d’aquesta convivencialitat és la tolerància, i en aquest sentit ens caldria passar d’una tolerància indulgent o indiferent a desenvolupar la capacitat d’empatia. Empatia no significa compartir les mateixes opinions i conviccions, sinó que es relaciona amb l’escolta activa, la voluntat de comprensió i, quan s’escaigui, el suport emocional.Equilibri, convivència i empatia comporten rebutjar la desmesura i l’exageració, i tenen com a companya la humilitat. Aquesta virtut cívica positiva no està renyida amb l’exaltació dels valors de casa nostra, encara que, a vegades, aquest maridatge sigui difícil de fer i sostenir. La humilitat ens allibera de la supèrbia i de la imposició.Equilibri, convivència, empatia i humilitat que també ens han de servir per reforçar el respecte de la individualitat, de la pròpia personalitat. Individualitat que s’oposa a l’individualisme, aquella tendència que hom es consideri una espècia d’illa que està en contacte, o no, amb la resta d’éssers humans que integren una comunitat.L’individualisme és negatiu i font de problemes quan algú considera que els seus drets són superiors als dels altres i que no poden ser limitats. La reivindicació sense límits de la llibertat individual destrueix el concepte de societat, i atempta contra la igualtat i la fraternitat. Però malauradament la tendència cap al reforçament d’aquest individualisme entotsolat i insolidari és un fenomen creixent en les nostres societats, i va lligat a l’exercici d’uns certs graus d’hedonisme i d’egoisme.Contra aquestes tendències disgregadores, ens cal exercir la sobrietat, la sobrietat que implica la mesura. No s’estila gaire, perquè venim de societats rurals sotmeses a ocupacions i guerres, filles de la misèria, i que quan s’han pogut rescabalar d’aquest passat tètric han passat a l’extrem contrari, a un cert grau d’exhibició de l’opulència, a una certa desmesura. Sense classe dirigent, sense burgesia implicada, han predominat els gustos i aparences dels nou-rics.I al costat d’aquest exhibicionisme aparent, tenim un fenomen creixent de grans bosses de solitud a les nostres societats, una solitud dramàtica quan no és volguda, i quan la persona no disposa d’elements per fer-hi front.Enfront de la solitud torna a aparèixer la transcendència, com a taula salvadora o autoreceptada per disposar l’ànim envers l’absolut, l’infinit. Aquest tema de la transcendència és un espai privilegiat per reconèixer les oscil·lacions pendulars de la nostra societat. En la relació amb tot allò que forma part del misteri, entès en aquest cas com a veritats revelades que no poden ser analitzades sota l’esquema de la racionalitat hem passat d’un extrem a l’altre.Com a societat sembla que fem camí de la religió a l’espiritualitat, i que està canviant la nostra relació amb l’Absolut, però no deixa de resultar curiós que, corroborant l’esquema pendular, proclamar-se catòlic avui en dia a Catalunya hagi passat a ser contracultural i antisistema..

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking