Civilitzacions en concurrència (1)

Comencem per una constatació, dura i exacta alhora, Europa no compta geopolíticament a nivell global, perquè no existeix un subjecte polític clarament europeu, sinó una dispersió d’interessos, un calidoscopi sense cap força global. I mentre el món va de pressa, de pressa... i la Xina una mica més.

Europa és, a més, deutora d’alguns errors geopolítics que estan fent els Estats Units, en no tenir present la realitat del món actual.

La Xina va tant de pressa pel que fa al seu desenvolupament econòmic, tecnològic i de presència en l’escaquer mundial, que cal comptar ja amb aquesta potència. Sense la Xina no serà possible construir un món en pau. El món ja no és unipolar, perquè es manifesten amb força diverses cultures i diverses formes d’entendre la política i la societat. L’error d’Occident va ser creure que l’economia de mercat i el liberalisme econòmic conduirien a la globalització de la democràcia, entesa sobretot tal com l’entenen als Estats Units.

El país de l’Imperi del Mig ha esdevingut un element essencial per a l’estabilitat de l’economia global i de l’ordre internacional, independentment dels seus desajustos, que també els té. Però és un error, torno a dir, pensar que l’obertura econòmica xinesa conduirà inevitablement a un canvi polític envers un règim democràtic. I a això s’hi afegeix encara un altre error: pensar que l’ordre mundial que pretén la Xina s’oposa al que persegueix Occident i que, en conseqüència, cal combatre’l. Potser que comencem a pensar que només serà possible si ens basem en la cooperació.

La Xina, amb les seves múltiples aliances globals, és ja una gran potència mundial en termes polítics, econòmics, culturals i científics. I és comprensible que tingui rebuig pel domini extrem a què fou sotmesa per la Gran Bretanya i el Japó durant més d’un segle. Com també és lògic que no accepti els permanents atacs dels Estats Units a la seva estructura política. Segons un informe del Ministeri d’Assumptes exteriors xinès de l’any 2023, “els Estats Units es neguen a reconèixer els nombrosos problemes i crisis institucionals als quals s’enfronta la seva democràcia, i s’obstina a afirmar que és el model i el far de la democràcia per al món. Aquesta imperiositat perpetua els mals de la seva democràcia i provoca conseqüències nefastes per a altres països”. És la visió xinesa de la política nord-americana, però tinc la sensació que els tenen ben calats.

En aquest informe les autoritats comunistes xineses critiquen sobretot el fet que les democràcies actuals es fonamenten en el poder de les elits econòmiques, que estan estretament relacionades amb les elits polítiques, i d’aquí ve la confrontació amb els oponents, just per a mantenir un poder que no desitgen compartir. És clar que als xinesos també els convindria fer autocrítica en aquests aspectes, i en molts altres.

De tota manera, les realitats són tossudes, i tal com escriu el professor Jean-Pierre Cabestan, de la Hong Kong Baptist University, en un text del 2019: “Sostinc que el règim xinès trobarà suficient suport a través de la seva capacitat d’adaptació i de modernització –cosa que ens recorda les tesis de Xi Jinping i la seva teoria del socialisme amb peculiaritats xineses– emprant, no només mesures repressives, sinó les econòmiques i financeres que té a la seva disposició, així com el suport que gaudeix entre la majoria de les elits i de la societat xinesa, incloent-hi les aspiracions fonamentals d’aquesta societat comparades amb la feblesa de les seves tendències democràtiques”. A vegades les coses no són com voldríem, i la llibertat, base de la democràcia, només es pot implantar emprant-la durant llargs períodes històrics.

L’altre gran gegant asiàtic és l’Índia. Si tenim present que la demografia es convertirà en aquest segle en un element geopolític clau, l’Índia té un gran paper a jugar. Si, a més, també tenim present que els desenvolupaments de noves tecnologies, basats en la robòtica i la intel·ligència artificial (camps en què els hindús són forts), seran els elements fonamentals que marcaran la superioritat geopolítica en els propers trenta o cinquanta anys, l’Índia hi serà. I aquells que no puguin seguir aquesta cursa restaran o cauran en la decadència econòmica i la pobresa.

Ja fa temps que els Estats Units es van donar compte del rol ascendent de l’Índia. Aquest país serà una potència i convé per als americans que continuï sent un aliat, perquè si no pot jugar un paper de pèndol, inclinant-se cap a un costat o altre dels fràgils equilibris mundials, en funció dels seus interessos. Per exemple, l’Índia no està còmoda sent l’element de contrabalanceig en les relacions xino-americanes. Al contrari, pretén ser equidistant. A més, necessita assentar i fer créixer la seva economia en un moment en què la seva demografia és explosiva i no té pinta d’afluixar.

L’Índia es va situant com una nova potència que marcarà de manera determinant els futurs eixos geoestratègics del món.