El meu Marc Taxonera

Vaig conèixer el pare Marc Taxonera l’any 1984, quan ambdós vàrem formar part del Comitè Executiu del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, una idea impulsada per Josep Espar, que va desplegar centenars d’activitats per tots els territoris de parla catalana, i més enllà, l’any 1986.

Ell tenia ja seixanta-cinc anys i jo era un jove de trenta, però malgrat la diferència d’edat vàrem simpatitzar ràpidament.

Nascut a Barcelona l’any 1919, era el gran de tres germans en el si d’una família benestant, d’una família catalanista de classe mitjana d’aquella Barcelona burgesa, que tant va fer progressar, en tots els sentits, la capital de Catalunya. Fou batejat a la catedral de Barcelona (pompa i circumstància) amb el nom de Jordi, un nom que fou transmutat en Marc quan va decidir-se per la vida monàstica.

Com a fill d’una família burgesa i catalanista de la Barcelona del primer terç del segle XX, sota l’ègida d’uns pares vinculats amb la Lliga Regionalista, va estudiar a la Mútua Escolar Blanquerna, sota el guiatge del gran pedagog Alexandre Galí. Ell havia començat a freqüentar els cercles de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, una de les millors promeses i realitats del catolicisme arrelat a casa nostra.

En començar la guerra civil espanyola, la família fou assenyalada i perseguida pels esbirros de la CNT-FAI i van haver de refugiar-se, cames ajudeu-me, a Pamplona. Allí visqué la família durant la contesa bèl·lica, i allí patiren l’horror i la cruesa que comporta qualsevol guerra.

Retornat a Barcelona, va constatar, amb desesperació, que totes les fotos i films familiars de la seva infància i adolescència havien desaparegut, víctimes de focs expiatoris pretesament revolucionaris, i fou llavors que va decidir començar els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, i alhora va contribuir a engrossir els rangs de l’Acció Catòlica de la primera postguerra.

Finalment en Jordi Taxonera Comas va decidir ingressar al Monestir de Montserrat el 1941, i en va fer la professió solemne com a monjo el 1946. En Jordi va passar a dir-se Marc i per sempre més fou membre d’aquella comunitat monàstica. A Montserrat, doncs, les va veure de tots colors i va veure de tot. Entre altres coses, com alguns companys seus en el monacat abandonaven els hàbits, cadascú amb les seves raons. I foren uns quants... Però també va veure i viure les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré a Le Monde i la seva expulsió de territori espanyol, o la tancada d’intel·lectuals catalans per a protestar contra el denominat “judici de Burgos”, una esgarrapada cruenta de la dictadura franquista a finals dels anys seixanta.

Però abans de tot això, fou ordenat prevere l’any 1949, i l’any següent fou enviat a Roma pel mateix abat Escarré, per tal que fes estudis d’arxivística.

Durant anys, el pare Taxonera fou l’enllaç de l’Abadia amb el món de la cultura, i fidel als abats Escarré i Casià M. Just, fou també un monjo assenyalat pel que fa a la promoció i defensa dels drets humans. Dues línies de treball en què l’Església catòlica a Catalunya faria bé de treballar més i millor (i l’Abadia de Montserrat també).

Pel que fa a la seva feina com enllaç amb el món de la cultura podem destacar que fou fundador i dirigent de l’Associació d’Arxivers de Catalunya, del Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, del Centre UNESCO de Catalunya, de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana, i del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, com ja havia esmentat.

Respecte del seu treball en el camp de la defensa dels drets humans, només voldria assenyalar que va lluitar contra la pena de mort, i en aquesta línia va visitar Salvador Puig Antich a la seva cel·la abans de la seva ignominiosa execució, i també es va interessar pel cas de Joan Paredes Manot, “Txiqui”, membre de l’organització terrorista ETA afusellat a Cerdanyola del Vallès el setembre de 1975, en les que serien les darreres execucions aprovades pel general Franco.

També fou fundador de Convergència Democràtica de Catalunya el 1974, en un acte clandestí que es va fer al mateix monestir. Per tot plegat, li fou concedida la Creu de Sant Jordi l’any 2000.

Alt com un Sant Pau, de maneres cardenalícies, interessat profundament per la cultura, culte per bressol i per devoció, catòlic obert i compromès, monjo d’enllaç i de complicitats, catalanista integral, seny ordenador de Montserrat en molts aspectes, home fidel i combatent, presentant-ho tot sempre sota formes suaus i benedictines, l’he volgut recordar aquest any que celebrem el Mil·lenari de Montserrat. Ell en fou paret mestra durant setanta-tres anys. Quan hi contemplo les muntanyes, sé que el pare Taxonera hi és i em somriu, sempre amb mig somriure. En res, massa.