El meu Nicolas Baverez

QUAN VIVIA i treballava a París, vaig tenir la sort que a la seu central mundial de Sanofi, on tenia el despatx, la Direcció de Relacions Institucionals organitzava un cop al mes a les noves instal·lacions de la companyia a la rue de La Boétie, una conferència en què destacats dirigents de la política, la cultura, l’economia o la ciència ens presentaven diferents aspectes de la realitat social, europea i mundial, als quadres dirigents de l’empresa. La conferència anava acompanyada d’un col·loqui, que acostumava a ser força participatiu, ric, constructiu i il·lustratiu.

Aquestes activitats que ens permetien conèixer grans personalitats de la vida intel·lectual, francesa i internacional, van començar l’any 2011, i un dels primers que hi va participar fou Nicolas Baverez, la meva Semblança d’avui.

Nascut a Lió el 1961, Nicolas Baverez és doctor en Història i agregat de Ciències Socials, després d’haver fet els seus estudis a la prestigiosa École Normale Supérieure (promoció lletres 1980), viver de les elits de l’Administració pública francesa i de les grans empreses de matriu francesa, com és el cas de Sanofi. També és advocat, i graduat de l’Escola Nacional de l’Administració (promoció Michel de Montaigne 1988). Un currículum impecable.

Des de feia temps, des d’una mica abans de la conferència que ens va impartir, Baverez alertava els dirigents polítics sobre els grans desafiaments a què els Estats han de fer front en el marc de la carrera de la mundialització. I ho feia amb les seves eines: una activitat intel·lectual frenètica en emissions de ràdio i televisió, i a la premsa diària i setmanal.

Convé recordar que és editorialista del setmanari Le Point i del diari Le Figaro (que aquests dies compleix 200 anys!), i intervé de forma regular al Club de l’economia, a TF1, i també fa aparicions regulars a France Culture. Alhora publica articles amb freqüència al diari Le Monde i al diari econòmic Les Échos.

Amb només 47 anys fou nomenat Chevalier de la Légion d’Honneur, una de les més altes condecoracions de la República Francesa, i va guanyar el 2020 el Premi d’Assaig de l’Acadèmia francesa, per un interessantíssim llibre titulat El món segons Tocqueville. Baverez és un exemple reeixit de la dreta intel·lectual francesa, un comentarista agut i fi de l’actualitat, i algú que no combrega amb el bonisme imperant, l’optimisme banal, o un pessimisme invasor, ni amb un pensament únic il·liberal i castrant. En una societat en què ser d’esquerres sembla ser signe de superioritat moral, i alhora ser de dretes sembla que sigui passaport per enviar-te a purgar el franquisme, Nicolas Baverez és l’exemple que existeix una dreta democràtica, intel·lectualment preparada per afrontar el debat de les idees, que no s’empassa fàcilment els sopars de duro habituals de moltes esquerres, que considera que abans de repartir riquesa se n’ha de crear, i que els discursos no són sinònim de realitat.

Malament rai una societat en què hi ha una preponderància excessiva de les dretes o de les esquerres. Una societat civilitzada necessita l’equilibri d’aquestes forces, forces amb arrels democràtiques inequívoques (tant les unes com les altres), interessades pel bé comú, intel·lectualment preparades, i capaces de gestionar la cosa pública. Si no es donen aquestes característiques, la democràcia representativa només és simulacre o paròdia.

Aquest especialista en Raymond Aron i en Alexis de Tocqueville, aquest liberal de prestigi, que ha reeixit tant al sector públic com al sector privat, em fou presentat aquell dia de l’any 2011 quan va venir a Sanofi, i hi he tingut una certa relació d’intercanvi d’idees, a part de devorar dels seus múltiples assajos sobre el declivi de França (premonició?), els orfes de la llibertat, la crisi de la mundialització, l’alerta democràtica, o sobre la pugna entre democràcies i règims autoritaris. Temes tots ells de gran actualitat.

Considero, com ell, que l’antiliberalisme és un flagell que es troba a la base del declivi i de la regressió de França, i que els problemes més grans que obstaculitzen el progrés econòmic i social d’un país són l’intervencionisme de l’Administració, una fiscalitat exagerada, i la reducció asimètrica dels horaris laborals. Uns consells que poden aplicar-se, punt amunt punt avall, a les societats catalana i espanyola.

La darrera vegada que hi vaig estar parlant fou en el marc del 7è Saló del llibre de l’Escola Alsaciana de París (viver de Primers Ministres i Ministres) el 8 de desembre del 2023. Aquell dia em va dedicar el seu llibre Democràcies contra imperis autoritaris, amb el següent text: “Per a l’Antoni Gelonch, militant i pensador de la llibertat a Catalunya. El combat per la llibertat torna a ser la qüestió central de la història del segle XXI, i només el podem guanyar amb el compromís dels ciutadans.” Ho crec, i considero necessari que hi hagi un centredreta, una dreta democràtica, oberta, liberal, preparada, i desperta, a casa nostra.