SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Tots creiem que som lliures de dir “no”. Però quan tens el teu amic, el teu cap o la teva parella demanant-te quelcom que no vols fer o concedir, molt sovint no ets capaç de dir-ho i acabes consentint. Volies dir no, eres lliure de dir no, tenies dret a dir no; per què has dit que sí? Per què passa això? És un tema d’autoestima, d’assertivitat o de configuració cerebral? És un tema de necessitar l’aprovació, l’estima o el reconeixement de l’altre? És un temor al rebuig? És un tema de personalitat complaent, submisa o evitadora de conflictes? És una qüestió cultural, de patrons de pensament i d’idees preestablertes sobre educació i complaença? És una mica de tot o un motiu o l’altre en funció de cada cas?

Doncs, certament, aquestes preguntes presenten variables que, efectivament, intervenen en el complex procés de saber dir que “no”. El cervell humà és una màquina complexa, canviant i potent; i la majoria som inexperts en el seu funcionament. Sovint poso la metàfora que el cervell és com un Ferrari que ningú ens ha ensenyat a conduir. Conèixer com funciona el cervell, aprendre a conduir-lo i aprendre mecànica cerebral, és tenir més recursos per a garantir un trajecte vital exitós. Però tornem al tema: dir “no”, dir “prou”, plantar-nos o dir “fins aquí”: prémer el pedal de fre.

Des de la psicologia, la dificultat per plantar-nos i dir “no” és un fenomen complex que implica factors emocionals, cognitius, socials, neurològics i fins i tot culturals. Dir “no” pot semblar un acte senzill, però en realitat posa en joc mecanismes profunds relacionats amb la identitat, l’autoestima i la por al rebuig.

Els humans som éssers gregaris, i des de petits aprenem que ser acceptats pel grup garanteix la nostra seguretat emocional i física. Quan diem “no”, existeix el risc –real o imaginari– de trencar aquest vincle de pertinença. Temem decebre o ser rebutjats. Aquesta por al rebuig pot ser especialment intensa en persones amb una autoestima més fràgil o amb una història d’afecte condicionat –quan l’amor o l’acceptació s’ha rebut quan s’ha complert les expectatives d’altri–.

Des d’un punt de vista emocional, dir “no” implica posar límits, i això pot activar emocions associades a experiències passades on aquesta actitud va comportar càstig o ser ignorat. Moltes persones associen la seva vàlua personal amb el fet de ser útils o estar disponibles. Per tant, el fet de negar-se a quelcom o a algú pot generar la sensació de “no ser prou bons” o d’estar defraudant.

Cognitivament, en l’acte de dir no hi intervenen distorsions del pensament, com ara el pensament catastrofista (“si dic que no, s’enfadarà amb mi per sempre”), la sobreresponsabilitat i el perfeccionisme (“si no ho faig jo, ningú més ho farà bé”) o la necessitat d’aprovació (“he d’agradar a tothom”). Aquestes creences automàtiques dificulten el fet de dir “no”.

Neuropsicològicament, el cervell humà tendeix a evitar el conflicte perquè el percep com una amenaça. Dir “no” pot activar el sistema límbic de defensa, generant emocions incòmodes o desagradables.

En moltes cultures, com la mediterrània, es valora la cortesia i l’ajuda als altres. Dir “no” pot percebre’s com un acte egoista, descortès o deslleial. Això fa que moltes persones desenvolupin un estil de comunicació passiu, evitant el conflicte i prioritzant les necessitats dels altres per damunt de les pròpies. Aquest patró molts cops inconscient sovint s’associa amb el que s’anomena complaença.

Com revertir tot això?

Amb l’assertivitat.

Molts no saben ser assertius, sigui perquè no ho han après ni a casa ni a l’escola, o perquè han crescut en contextos en què l’obediència era més valorada que l’autonomia. Desenvolupar l’assertivitat requereix: reforçar l’autoestima; reaprendre a validar les pròpies emocions; reconèixer els límits personals i comprendre que posar-los no és un acte egoista, sinó d’autocura, i reajustar alguns patrons de pensament adquirits o culturals i passar a l’acció.

Us animo, doncs, a incorporar l’assertivitat en la vostra vida quotidiana.

tracking