SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Malgrat l’IPC desbocat, el preu desorbitat i desesperant de l’energia, el desgavell crònic de rodalies, l’augment dels tipus d’interès, de la desatenció alarmant a la discapacitació; a pesar de la manca de vivenda social, dels nous virus que en ataquen dia sí dia també, de les picabaralles entre partits polítics independentistes; malgrat els embussos a l’AP-7, la manca d’existències al banc dels aliments, els estralls del canvi climàtic; o a despit dels influencers i el reggaeton; i, fins i tot, a desgrat de les desil·lusions i les frustracions quotidianes que patim en tots els ordres de les coses, dels fets i dels qui ordenen el món; la majoria de la gent anem fent, anem tirant, anem entomant el que ens va caient. Anem reprimint la nostra ira, els nostres odis i entretenint la frustració amb els prozacs dels espectacles reials, futbolístics o de la tele xafarderia. I qui dia passa dia empeny.

La vida del comú dels mortals és, ras i curt, un anar passant com puguis, trampejant entrebancs amb més o menys perícia, celebrant tant que es pugui tot el que el que sigui festejable i, si escau, rient-nos del mort i de qui el vetlla. En fi, carpe diem i demà ja ho veurem. O mala llet només llevar-nos i morros tot el dia.

Des de l’inici de la civilització, més o menys, sempre ha estat així per a la gran majoria. La gran majoria que, fins exhibint criteri i voluntat propis, ens deixem entabanar, creiem en la sort, en els miracles, en la serendipitat o en la casualitat, que ve a ser el mateix. Aquesta gran majoria que no ha estat mai massa poblada d’herois ni heroïnes, però que té la curiosa esperança que tot pot canviar sense que canviï gran cosa.

S’ha dit que la principal característica dels anys que portem d’aquest segle XXI és el sentiment d’impotència de la gent. Tot és tan complex, tan impersonal, tan enteranyinat i alhora tan sarcàsticament transparent que l’única forma possible de resistència sigui la resistència passiva. La resistència estoica, la de la immutabilitat, i per a molts la d’acceptar resignadament i tràgica que aquest món és una vall de llàgrimes comparat amb el que ens espera després de la mort, si hem seguit els preceptes del Senyor.

Com sigui, certament, hi ha alguna cosa que giriga en els temps en què vivim, quan constates que mai no hi havia hagut en la història de la humanitat tants poetes com ara.

tracking