Sentit comú? Sota mínims

Després de veure la primera entrega de Sentit comú (Telecinco) encara no tenim clar quin és el veritable objectiu del programa. Posar en evidència molts dels tertulians que pul·lulen per les graelles televisives, que en alguns casos estan perquè fins a la tele té que haver-hi de tot, o ressuscitar, amb cares noves, aquells friquis que ens introduïa amb nocturnitat, i moltes vegades traïdoria, Javier Cárdenas en A l’atac en la Telecinco dels noranta? Per si no l’han vist –i si no ho han fet tampoc es perden res–, es tracta de comentar l’actualitat, no importa de què temi, donant veu a una sèrie de personatges que, sota l’etiqueta de gent corrent del carrer, ofereixen un nivell mitjà-baix i en el qual el programa no fa cap altra cosa que delectar-se de la suposada ignorància de l’espanyolet corrent que parla per parlar i sense conèixer el tema. En l’estrena van obrir micro i càmera a dos chonis, dos escombriaires i dos rupestres grangers que van fer miques aquell savi refrany, i molts d’altres també, que diu allò de què “més sap el diable per vell que per diable”.