Adeu, mestre De la Casa

Aquest dilluns se n’ha anat un referent de la comunicació, el toledà José Ángel de la Casa (Los Cerralbos, 1950). I no ho diem seguint aquell aforisme encunyat per un altre mestre, Enrique Jardiel Poncela: “Si voleu els grans elogis, moriu-vos!” Però en aquest cas José Ángel s’ho mereixia. Pertanyia a aquella generació, pràcticament extingida, dels locutors esportius televisius que acompanyaven l’espectador amb bona dicció i amplis coneixements. Diem “acompanyava amb la seua veu”, sense necessitat d’explicar el que un ja veu per si sol a la pantalla.

Moderat, al contrari que ara, no obligava qui veia els partits sota el seu control a posicionar-se, com un fanàtic més, a favor o en contra dels contendents. Tampoc cridava com un posseït, obligant a abaixar el volum amb el comandament a distància. Com en els vells temps instruïa, delectant, seguint l’escola de Matías Prats pare. De fet, només el vam sentir una vegada que se li va trencar la veu i va deixar anar un inusual gall en directe: en el 12-1 a Malta amb el gol de Señor. El trobarem molt a faltar.