Llàgrimes desbocades

A casa vam caure en la temptació, infligint-nos, voluntàriament, esclar, de veure en directe l’últim programa de No somos nadie de TEN. Bé, no podem dir que ens vam avorrir, i també vam aprendre alguna cosa: com no s’ha de fer un programa de més de dos hores per acomiadar-se de l’audiència, poca en tenen, sí, però algú, segur. Va ser un mastodòntic exercici d’antiperiodisme, amb egos desbordats, llàgrimes impostades buscant a més la dels espectadors, i, per descomptat, sense cap autocrítica. És més, el missatge que van desprendre va ser el contrari: “Després de tot el que hem fet per vosaltres, van i ens tanquen.”

Van recordar el millor dels seus 377 programes intercalant talls de mares, àvies i familiars dels col·laboradors i de suposades fans del programa lamentant-se, com ara: “I ara què farem a la tarda?” Els últims minuts tampoc van ser originals. Ja els va mostrar Ibáñez Serrador en l’adeu de l’Un, dos, tres. Apagant els focus del piset i abaixant una persiana dels locals del barri. Ells no en tenen, tenen portal.