Els Gaudí? Com sempre

Deixarem de parlar cada any del tema perquè ens acabem repetint. Els Gaudí, com els Goya, els Oscars o qualsevol altre premi cinematogràfic, resulten llargs, tediosos, irregulars en el ritme i, tret de per als premiats, als quals tot els sembla bé, avorrits.

Tres hores de xou són moltes hores, en les quals repeteixen els mateixos defectes de l’última edició, i de l’altra i de l’anterior a aquesta, i amb un agreujant, que el majestuós Teatre del Liceu oferís problemes de so durant la gala sembla una broma. Malgrat l’acudit dels braçalets, els agraïments i les presentacions es van fer interminables. I el pitjor, també com sempre, va ser l’In Memoriam. Tant costa deixar la càmera fixa a la pantalla mentre es passen els rostres dels difunts? Doncs es veu que sí. La imatge va i ve buscant el pla general amb els músics, amb la qual cosa des de casa passen desapercebuts bona part dels homenatjats. Els responsables de la realització devien estar, en aquells moments, al foyer agafant-se un descans.