Les mateixes virtuts i defectes
Com era d’esperar, la primera gala de la tretzena edició de Tu cara me suena a Antena 3 va ser el més vist de la nit. És normal tractant-se del programa de més èxit d’Atresmedia. Va tenir les mateixes virtuts de sempre: qualitat, posada en escena, emoció per saber-se el guanyador... però, ai!, els mateixos defectes ja mostrats, i criticats, en els anteriors dotze anys. El xou és molt llarg, allargat per aquestes pauses de set minuts de publicitat en la recta final, la qual cosa el fa acabar a les telúries, com la resta d’espais similars de la cadena. O sigui, fins més enllà de dos quarts de dos, res.
També li sobra el piloteig de Manuel Fuentes i del jurat, sobretot Llàcer. Atabala tant qualificatiu com “històric, serà el millor de la tretze”, “increïble”, “inimitable”, “l’has clavat”. Va guanyar María Parrado, però a casa ens va agradar més Cristina Castaño com a Mina. Però aquesta vegada el seu horari va tenir un punt a favor. No va fer falta adormir-se al sofà. El final de TCMS va coincidir amb l’inici, en directe, de l’amaratge de l’Artemis al Pacífic.