SEGRE

Creat:

Actualitzat:

L’he defensat sempre, un referèndum pactat amb l’Estat. La realitat s’imposa. En política, també. Aquí, avesats a les negatives de l’Estat, hem fet del victimisme rèdit electoral. Però la Transició ha arribat a la fi, i els qui no van viure la dictadura ja són cridats a urnes. Aquestes dues premisses, més la força dels moviments socials, canvien radicalment el bipartidisme del panorama polític espanyol, sí; però del català, també. Les hemeroteques són el rebost de la memòria per contrastar què deien i què diuen avui respecte un referèndum d’autodeterminació les forces catalanes que defensen no només la sobirania de Catalunya, sinó la independència d’una Catalunya lliure i sobirana.

Van plantejar el 9N com si es tractés d’un referèndum. I al resultat volgut no hi vam arribar. I vam anar a les eleccions al Parlament dient i repetint que la pantalla del referèndum, Catalunya ja l’havia passada i que una majoria prou destacada ja s’hi havia manifestat aquell 9 de novembre, a favor del sí. Certament. Però allò només va ser un procés participatiu. Un sondeig intern. Després del 1r d’octubre, però, tot pren una altra magnitud. I ara es tracta de gestionar “el paisatge després de la batalla”, tal i com em deia dimecres passat a Tarragona el secretari primer de la mesa del Parlament, Eusebi Campdepadrós, en una imatge molt visual. Una batalla el resultat de la qual és que l’Estat ha fallat perquè ha preferit que es faci crònic el problema que té obert amb Catalunya més que no pas resoldre’l. I aquí, excepte la CUP, l’independentisme orgànic ja diu molt discretament que renuncia a la unilateralitat, raó que produeix, doncs, fissura. Per tant, el paisatge que ara vivim és el d’un independentisme desconcertat i dividit afectat per un procés penal que impossibilita exercir la política amb la fredor i amb la racionalitat que demana. I si aquells que la veien passada, finalment la recuperen, la pantalla del referèndum, també han de tenir present que pactar un referèndum amb l’Estat vol dir treballar un procés llarg. Molt llarg. Perquè Espanya, a dreta i a esquerra, necessita temps i fer net de 40 anys de dictadura per acceptar que el problema català només el pot resoldre amb el dret d’autodeterminació. Fem política a l’uníson l’eix social i l’eix nacional.

tracking