Pasqual Maragall mira
L’endemà de la diada, el Centre de Fotografia Toni Catany de Llucmajor inaugurava l’exposició “La captura del temps”, lligada a les fotografies fetes pel president Maragall a partir del 2007 aplegades al llibre Pasqual Maragall mira, si bé en presenta d’inèdites, àlbums familiars i el telèfon amb què captava les imatges: “amb humor, poesia, tendresa i sentit crític”. La trajectòria personal i política de Pasqual Maragall és irrepetible: l’alcalde que posa Barcelona entre les ciutats referents del món i el president de l’Estatut, sense el qual el país no hi hauria pas arribat a aquesta ambició de voler-nos independents, lliures i sobirans amb una majoria tan àmplia, tan diversa i fins i tot tan distant. País i capital amb visió d’Estat d’un polític estimulant de qui m’interessa destacar la persona, en paraules i accions que me l’han feta encara més volguda. Em va commoure la seva resposta, entre 202 veus, a la pregunta que fa de títol al llibre de David Pagès Què t’ha ensenyat la vida?, segell CCG Edicions. “A pilota passada –diu– sempre va bé que et diguin que ets present, que no ets mort. Ara bé, a partir d’un moment determinat, el que procures no és viure del passat, de renda, sinó buscar nous projectes, noves il·lusions. Als joves els recomanaria que creixin, però que mantinguin la seva joventut. Que sempre siguin joves de cor, que no envelleixin mai. No hi ha res més trist que un jove envellit”. I segueix: “Estic en contra de la classificació de la gent en malalties o bondats, perquè tots tenim una mica de tot: de beneits, de dolents, de bones persones. L’especialització i la categorització de la salut és una cosa necessària per a avançar, però, al mateix temps, devastadora. No pots definir una persona per una malaltia o per una habilitat”. Protagonista d’un capítol d’El paisatge favorit de Catalunya, tria l’Empordanet, que deia Josep Pla, i al final del reportatge condueix les càmeres al costat del cementeri de la Sala, a tocar de Rupià, el paratge on diu que li agradaria de descansar enterrat directament a terra: s’estira damunt l’herba del prat i sona Brassens: Supplique pour être enterré à la plage de Sète. Una figura personal i política d’una intel·ligència pràctica singularment aguda que ha sabut fer-se sempre agradable a tothom. Admiració!
