Sentit d’Estat

El dia 6 de desembre Alemanya celebra Nikolaustag, el tret de sortida de Nadal. A Espanya, és el dia de la Constitució. I després de quaranta set anys des que fou aprovada en referèndum, Catalunya encara forma part d’un Estat el procés constituent del qual no fou de ruptura respecte el règim feixista, sinó de transició, que no s’ha acabat del tot. I no hi va haver ruptura perquè tant la justícia com l’exèrcit, les forces de seguretat i les seves corporacions eren les del franquisme, que tampoc no s’han reformat del tot. No es va voler fer net, raó per la qual el trànsit es va haver de fer amb polítics del règim i dirigents de l’antifranquisme.

La Carta Magna podia ser molt millor que la que en va sortir entre uns i altres, però a més de l’articulat, el problema també és tal i com és de gestionada. Incapaços, els successius governs, de reformar-la, ens trobem que la seva interpretació es fa cada vegada més restrictiva, i com que la política no dóna resposta a aquesta realitat, el poder judicial s’ha fet protagonista. I a tot això cal sumar-hi l’auge de la dreta i de l’extrema dreta, que es neguen a condemnar el feixisme. A Espanya, la justícia acusa i culpa per raons ideològiques, encara: mig segle després de caure el règim. Pel que fa a les urnes del primer d’octubre a Catalunya, parla de rebel·lió, i això, diu Josep Ramoneda, “és col·locar-se a tal distància de la realitat que genera desconfiança en una justícia capaç d’arribar a aquest grau de banalització dels conceptes”. La sentència del judici per aquelles nostres urnes i les decisions del Tribunal Suprem intensifiquen aquí la indignació, perquè si els magistrats tenen la darrera paraula d’un conflicte polític vol dir, i torno a Ramoneda, que “s’han trencat els equilibris que fan possible la democràcia. I si se senten cridats a salvar la pàtria per incompetència dels polítics, el sentit dels límits es perd fàcilment. I encara més amb una dreta cada dia més extrema que els ovaciona”. Mentrestant, davant tanta gravetat, l’independentisme se les va tenint amb retrets de si tu dones suport als pressupostos del govern d’Espanya o si jo soc més rebel. En fi, és innegable que ens falta sentit d’Estat, estratègia nacional suprapartidista i potser més intel·ligència, solidesa i elegància política. Potser.