Estats que fan d’Estat
No respon igual qui té eines d’Estat que qui no les té, explicava Noam Chomsky en un seminari sobre el paper dels Estats. Deia que malgrat la suposada fi dels grans governs, la funció dels Estats que fan d’Estat s’ha anat ampliant de forma continuada arreu del món, i posava Canadà com a exemple. Es preguntava si en els països rics l’enfortiment de l’Estat es produïa com a resposta dels governs davant problemes com el terrorisme, i hi afegia, també en to de pregunta, si aquesta tendència estatista s’havia intensificat durant la restricció creditícia, i si les mesures d’emergència adoptades per evitar el col·lapse econòmic havien augmentat l’abast del poder del govern en molts països. ¿Quines són les funcions bàsiques d’un Estat? La funció bàsica d’un Estat consisteix en donar seguretat física, institucions eficients i una administració competent als seus ciutadans, de manera que si aconseguim de mesurar aquests tres factors ens podem fer una idea aproximada de la fortalesa d’un Estat. Alemanya, per exemple, fa d’Estat a tots els seus Länder, tot i les competències que té cadascun en tant que Estat Federal; talment Suïssa, amb els Cantons. Preguntem-nos llavors si Espanya en fa, d’Estat, a Catalunya, tal i com Canadà en fa al Quebec. En fa? No, Espanya no ens en fa, d’Estat. Si ens en fes, s’hauria de respondre perquè Catalunya reacciona com reacciona quan li retallen un Estatut que arriba a Madrid aprovat. Si ens en fes, no ens faria viure sense tantes assignacions pressupostàries com ens deu, i que ens ofeguen. Si ens en fes de debò, no permetria que l’alta magistratura actués amb criteris més polítics que jurídics cap a nosaltres. Si ens fes, Renfe operaria els serveis ferroviaris i Adif gestionaria les infraestructures: són entitats públiques de l’Estat i, aquí, no ho fan. I si ens en fes, posaria fi a l’hegemonia d’una llengua sobre l’altra per raons de prepotència administrativa i de mercat. Aspecte, aquest, que potser és el que deixa endevinar més la realitat: vivim un conflicte lingüístic. No ho pot negar ningú. I un conflicte lingüístic, ahir, avui i demà, ha estat, és, i serà sempre conseqüència d’un conflicte polític. I si doncs deixéssim de donar crèdits de confiança sense límits als governs d’Espanya, més que no pas fer-ho veure?
