Un món desmanegat

Philippe Delern, que s’ha consagrat com un dels escriptors més destacats a França aquests últims anys, diu que “sempre és més tard que no ens pensàvem”. I vaig a Delern perquè en haver fet el tomb de l’any, que sembla reblat al moviment circular, no sé perquè sempre vaig a buscar la reflexió final de Missió a París, el llibre de memòries de Joan Reventós. Llegit i rellegit i no cansa mai. És, alhora, una racional i tendra descripció d’un final d’etapa, que arrenca destacant que acomiadar-se al final d’una missió té el doble vessant nostàlgic i sentimental, d’una banda, i administratiu i polític, en aquest seu cas, d’una altra. Però la gran reflexió del Reventós ambaixador és quan diu que el vessant sentimental i nostàlgic neix de “considerar el pas del temps” dels anys viscuts a París, en aquest seu cas. I és que “més que mai –diu–, en el moment de partir, es té la sensació indeleble del pas del temps. També, i unida a aquesta, una certa esgarrifança, barrejada amb la impressió, gairebé certesa, que una etapa de la vida acaba”. I aquesta seva reflexió, serena, l’argumenta a partir del fet que “anar-se’n d’un lloc és sempre una bona ocasió per mirar enrere. No pas per fer balanç. Però sí per dir-se, sincerament a un mateix, algunes de les coses que s’han anat reflexionant”. I una de les coses que es diu a si mateix és que ha après a ser molt cautelós a l’hora d’exposar generalitzacions sobre fenòmens col·lectius, o valoracions de fets observats massa de pressa o sense suficient perspectiva. “És –diu– una regla que penso que no s’ha de menystenir mai”. En sortir de França confessa que se sent un home enriquit en experiències, en coneixements i en amistats. Sobretot en coneixements de política internacional, de política francesa i de política europea. “També, i tal vegada això és més paradoxal, en política espanyola i, encara més, en política catalana. En ambdues, la distància et permet o et fa guanyar perspectiva”. Alhora que deu permetre d’aprofundir en la percepció de les coses, dels fets i de les persones. Certament, la globalitat en les anàlisis i una visió de conjunt és el que facilita separar el que és essencial del que és accessori. Per això, en un món tan políticament desmanegat com el que tenim, hi ha lectures que convenen.