El Professor Vallverdú
Em diu que potser massa vegades ha proclamat abruptament “a mi l’ensenyament no m’ha motivat mai, no m’agrada particularment, no és el meu camp”. De fet ell diu que és “un comunicador; que no hi ha cap text seu fora dels narratius que no contingui una informació o una anàlisi d’un fenomen, d’una matèria, d’un fet humà. Cada conferència meva volia informar el públic d’un fet, un espectacle, un fenomen o una situació. Per tant, sí que hi ha un desig d’assabentar, d’instruir. I això és ensenyar”. Destaca, quan fa balanç del passat, que el que volia dir quan s’encuirassava darrere l’afirmació de poca voluntat de professor era que mai no es resignaria a fer classes tot el dia, a portar un seguiment dels alumnes i dels seus progressos individuals i que tampoc no volia acabar fent olor de guix de pissarra, perquè “la meva vocació era escriure, crear, traduir i dibuixar”. Ara bé, un cop acceptat que li havien confiat uns cursos i que s’havia compromès a tirar-los endavant, la pressió moral era molta; diu que no hauria dormit tranquil si no feia les classes el millor que sabia. Els ciutadans molt joves d’ara seran, d’adults, potser polítics, decisius empresaris, admirats creadors, reconeguts investigadors, és a dir, grans figures socials de demà. I heus aquí que una persona sense vocació d’ensenyar, deixa el record, passa a la petita historia, si se’m permet l’expressió, alhora com a notable escriptor i com a socràtic professor, algú que, amb un cert posat indolent de teacher britanitzat, desitjava moure dins dels alumnes que en vam ser alguna cosa que ens motivés a cercar el final de l’explicació que el professor havia encetada. “No tenia vocació exclusiva d’ensenyar, ha escrit Josep Vallverdú, però la sola presència dels adolescents em motivava a contribuir al seu creixement interior. Potser era això ...quod demonstrandum erat”. D’aquella arrencada dels anys vuitanta a l’Institut de Les Borges Blanques, que ara porta el seu nom, i fins avui, que en fa 103, he passat del professor de llengua i de literatura a l’home de qui he rebut mestratge més enllà de l’aula. I sincera i ferma amistat. I consells, com per exemple que “un, a la vida, no ha de voler agradar a tothom”. No sé dir-li de cap altra manera que no sigui Professor Vallverdú. I que sigui per molts anys!