El caliu de la memòria

El títol d’aquest escrit, amb aquest nom tan ben trobat, és el d’una col·lecció d’Editorial Gavarres de Cassà de la Selva, que arrenca amb Històries de músics, continua amb Històries de pescadors de la Costa Brava, passa per Històries d’alcalde i el número sis és Històries de Josep Pla escrites per Josep Valls. Una feliç síntesi Pla i ‘El caliu de la memòria’. I aquestes, d’Històries, són la transcripció de les converses que tenien Valls i Pla al Motel Empordà, quan un Pla ja necessitat d’assistència i de companyia el sovinteja. Entre l’habitació 103, la taula 26 i el Mas de Llofriu és per on transiten els darrers anys d’aquell Josep Pla viatger que deia que “el viatge és el millor remei que existeix per a combatre la malaltia de la proximitat”. Aquestes Històries, que són memòria sense ser memòries, se’ns presenten, seguint l’arquitectura capitular de la col·lecció, en forma de dietari datat i esdevenen un complement deliciós per a tot el conjunt de l’Obra completa. L’encert i la gràcia de l’autor és que el té tan sabut, Pla, que és ben bé el seu Jo qui parla. Ell, que és la ploma que arriba més lluny en servir-se de l’expressió popular i en dissimular la sintaxi per tal que la seva prosa flueixi sempre com la llengua parlada. Però no només. Si l’amenitat és una de les característiques irrenunciables de l’estil de Pla, fet de claredat, precisió, d’economia expressiva i fluïdesa, aquesta transcripció de l’oralitat que ens presenta Valls no pot servir-se’n més bé. I passa semblantment amb l’adjectivació, feta també de precisió, gradació i sorpresa. Són unes històries tan divertides que et provoquen, alhora, riallada i tendresa emotiva. “Aquest és un país que hem d’estimar. Entre altres coses perquè no n’hi ha cap més, no en tenim altre. És el nostre”. I quan li pregunten qui són els herois de la seva vida respon que són els pagesos de terra pobra: “Els autèntics creadors de paisatge són els pagesos. No, no són pas els artistes que pinten les teles. Són els pagesos. Els pagesos que cada any llauren, sembren i recullen”. Pla s’estima el país i se’l sap. “L’Empordà s’acaba allà on les Gavarres es tiren sobre el mar, a l’altre costat de la badia de Palamós. Per això em penso que en aquell indret l’últim poble empordanès és Calonge”. Colossal!