Rosa Mari Solsona
Del Pla d’Urgell tant o més que ningú, Rosa Mari Solsona Fages ha estat una lluitadora de gran resiliència. De cal Senyor i de ca l’Hortensi de Vila-sana, ha estat d’aquest clos familiar, per tot el que avis i pares van fer per fer créixer aquests nostres verals, que, en el país, hi ha cregut sempre per convenciment ideològic, lluny, ben lluny, de la conveniència pràctica. Coneguda sobretot com a artista plàstica i docent, aquest dimarts al Cafè Teatre de l’Escorxador de Lleida, i per sorpresa d’ella, els companys de l’Escola Alba, els de les Aules Taller i els de l’Escola d’Adults conjuntament amb la família i els amics li vam fer un més que merescut reconeixement. La Paeria i la Diputació, a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, també s’hi van sumar, perquè va ser regidora i consellera, respectivament, de cadascuna de les institucions. I els alcaldes de Vila-sana. De fet, la Rosa Mari no va tenir un no de ningú a qui es va convidar. Però no era només per a ella, aquest reconeixement, perquè també hi va ser molt present el record de la Irene, la seva germana, amb qui va fer tàndem a l’Estudi de la Rambla d’Aragó quan, en aquella Lleida grisa i fosca, les germanes Solsona van ser una alenada d’aire fresc. És ben bé un nom d’aquells que perdura, el de “la Solso”, també perquè, avui encara, no té mai un no per tot allò que vulgui dir fer créixer cultura i país des d’una mirada oberta i generositat integradora. Elles, les germanes Solsona, acollien Manolo Vázquez Montalbán els anys de presó a Lleida, i fins al seu traspàs, Mariette Llorens Gardy, la filla del ceramista Llorens i Artigas, venia assíduament a Lleida a casa seva, com el cantautor Josep Tero, que també va participar en l’acte del Cafè del Teatre per reconèixer i per brindar tota la trajectòria vital i professional de la mare d’en Kiko i la Irene. Les germanes Solsona, amb una vida al costat de noms de prestigi en el món de l’art, dins i fora del país, van saber posar Lleida entre les ciutats referents, molt abans de les primeres eleccions democràtiques. I sense fer-ne mai ostentació. Dimarts, el món de la cultura i de les arts, en tots els seus llenguatges, van saber demostrar agraïment i orgull en un acte ple de records: molt emotiu. Perquè els records guarden l’essència de la vida.