Mirar als ulls la soledat

Sr. Director:

Fa unes setmanes es va saber que gairebé 90.000 persones grans viuen soles només a la ciutat de Barcelona. Es tracta d’unes dades esfereïdores, però la indiferència de bona part de la societat em preocupa encara més. La vellesa és aquella quimera que tots sabem que hi és, però ningú gosa esmentar. És una d’aquelles realitats incòmodes a què tothom gira l’esquena per poder continuar amb les seves vides. Ara, això sí, ens preocupem per allargar la vida i discutim amb abraonament sobre el dret a l’eutanàsia i a una mort digna. Tots aquests altres temes són importants, però evidencien una manca de coherència. Per què volem viure més anys i ens omplim la boca de dignitat si després abandonem la nostra gent gran? Prou de tabús, cal acceptar la realitat i mirar de posar-hi solució. Perquè un dia, quan nosaltres, que ara som joves, pentinarem cabells blancs i les forces ens manquin, ens posarem davant del mirall i de manera irremeiable haurem de mirar als ulls la soledat.