Escena kafkiana a la Paeria
L’altre dia em va arribar un sobre de la Paeria de Lleida a casa. Em deien que tenia un deute de 52 euros. Ni idea de què era. Busco al paper. Hi devia haver, suposo, unes mil paraules. Que si la llei tal, que si la llei qual. En cap d’aquestes mil paraules se’m deia de què era el deute. Com si diguessin: si ho vols saber, vine a preguntar-m’ho. OK. Vinc a preguntar-vos-ho.
Surto de casa (Joc de la Bola), vaig a les oficines municipals de recaptació de la plaça Sant Francesc, espero mitja hora que m’atenguin, m’atenen. “És que m’ha arribat a casa aquest paper vostre i em dieu que us dec 52 euros i no sé de què és”.
Mira a l’ordinador. Amb una dècima de segon em diu: “és l’IBI del pàrquing”. “IBI del pàrquing”. A les mil paraules del paper que em va arribar a casa no els va semblar oportú afegir-hi aquestes tres, “IBI del pàrquing”, per estalviar-me el viatge a la plaça Sant Francesc.
Dic: “ah, pensava que estava domiciliat. Me’l podeu domiciliar, si us plau?”. La resposta: “a partir de l’any que ve sí, però el d’aquest any no pot ser”. “Doncs domicilieu-me’l a partir de l’any que ve, si us plau”. Ho fa.
Dic: “ara cobreu-me els 52 euros d’aquest any, si us plau”. Resposta: “no, aquí no ho podeu pagar. Heu d’anar a un banc”. “Aquí” és el servei de recaptació de la Paeria.
El servei de recaptació de la Paeria em reclama 52 euros, vaig personalment al servei de recaptació de la Paeria a pagar-los i el servei de recaptació de la Paeria em diu que no puc pagar els 52 euros que em reclama el servei de recaptació de la Paeria al servei de recaptació de la Paeria. Que ho he de pagar en un banc. OK.
Agafo el paper i dic: vaig a pagar al banc. “No!”, em paren. “Amb aquest paper no podeu pagar, que no hi ha el codi de barres”. I per què no em van enviar a casa un paper amb el codi de barres? Lògicament penso que la voluntat, a part de cobrar, és humiliar, i serà molt difícil que algú em pugui convèncer del contrari.
